Literatura
Llegim  /  Crítiques 31/05/2022

El temps és l'eco d'una destral a dins d'un bosc

Quaderns Crema publica la traducció d'una antologia de la poesia de Philip Larkin a càrrec de Marcel Riera

3 min
El bosc de les Estunes, a Porqueres

BarcelonaLa feina d’anostrar poetes és, per a una cultura literària que s’ho valgui, una tasca indefugible i colossal. No són tants els qui s’hi embarquen, entre altres coses perquè és una feina que implica entrega, temps i liberalitat. Ningú no ho ha demanat, ningú no paga el que val, i costa molt trobar editors que hi apostin. I, per acabar-ho d’adobar, no se sap del cert quants lectors tindrà una obra traduïda, i dels pocs que tingui, quants apreciaran el combat lliurat pel traductor amb les llengües (l’altra i la seva), els problemes d’interpretació i els de formalització, que són verament diabòlics. La pèrdua i el guany proverbials... amb els quals el traductor haurà fet equilibris indescriptibles (o, de fet, prou ben descriptibles, perquè allí han quedat xifrats, en el resultat final). També hi ha la qüestió de si cal que el qui emprengui una traducció poètica hagi de ser, o no, poeta. La també proverbial invisibilitat del traductor, que, tanmateix, ha estat rebatuda, de fa anys, des de les associacions de traductors i les facultats de traducció, sembla que comença a desaparèixer, almenys en les editorials sensibles a la qüestió. Aquí el nom del traductor apareix a la portada, cosa que honora l’editorial. Perquè, al capdavall, el traductor ha reescrit, fil per randa, tots els versos originals, i és perquè, fent una observació que no té, naturalment, cap base filològica, la paraula “autor” la trobem continguda, com camuflada gairebé, en la paraula “traductor” (i aquí no hi han tingut res a veure les dèries que puguem covar jugant al Paraulògic). 

Riera, traductor i poeta

Doncs bé, fet aquest prolix preàmbul, ara sí que podem dir que una d’aquestes figures és Marcel Riera, traductor doblat de poeta. Ja havia fet esforços titànics en les seves versions de W.H. Auden, i amb Emily Dickinson . I ara, en un triple salt mortal, es despatxa amb una tria generosa de Philip Larkin , un poeta singular i dens, tot un repte. Un gran traductor pioner, J.M. Jaumà, ja l’havia anostrat per a Llibres del Mall, a Aquí (1986), en una tria més succinta, i molt mesurada. Duia un pròleg excel·lent del mestre José María Valverde, que descrivia a la perfecció les característiques del poeta anglès: “...res de grans cops d’innovació, però molta coherència, fins i tot amb ironia i fins i tot amenitat”. També el prologuista de Riera, en certa manera un deixeble de Valverde i Ferrater, Francesc Parcerisas, apunta coses intel·ligents: “...deu creure que l’enfangament (espiritual, social, amorós...) o la simple infelicitat són part intrínseca de la condició humana. Aquest és el gran canvi de paradigma que aporta la seva poesia: el descrèdit dels moderns ideals de millora, felicitat i progrés constants”, i situa molt bé la necessitat d’aquesta versió catalana: “Incorporar a l’experiència imaginativa (del públic català) aquest to una mica gris, que frega la banalitat, profundament consistent amb la veritat menys vistosa de les nostres societats”.

No és aquí el lloc on entrar a analitzar la traducció, plena d’arestes interessants: un llenguatge que ha de ser líric i alhora conversacional, i que sovint té un ressò de limerick, fins i tot de rodolí –però gens ingenu, sinó càustic–. Riera procura, sempre que pot, conservar efectes de rima, que en Larkin són potents i convincents. En el famós i divertit “Retorn als gripaus”, acaba així: “Give me your arm, old toad;/Help me down Cemetery Road.” Riera fa: “Dóna’m el braç, vell gripau,/ajuda’m camí del Cementiri avall.” Jo hi hauria afegit una síl·laba al final: “au!”. Una feinada important.

stats