M’he permès fer servir el títol de la nouvelle d'Honoré de Balzac per encapçalar el meu article sobre la del romanès jueu Max Blecher (1909-1938) perquè, a mesura que l’anava llegint –admirat–, se m’imposava la impressió de trobar-me davant una obra mestra d’un autor –em cal reconèixer-ho– de qui, fins fa ben poc, no en sabia res. Com explica D. Sam Abrams al pròleg, aquest del 1936 és el primer títol d’una trilogia que van completar Cors cicatritzats (1937) i Cau il·luminat. Diari de sanatori, obra que l’autor va acabar abans de morir, però que no es va publicar fins al 1971. Els vers amants de la literatura no s’haurien de perdre aquesta joia amb majúscules!

Esdeveniments en la realitat immediata potser convida poc a la lectura de la història, però té, com a mínim, una virtut: en planteja l’ambició filosòfica. El primer capítol és, en aquest sentit, el més difícil, però també el més programàtic. Diríeu que estem llegint una d’aquelles novel·les existencialistes que se serveixen d’un argument més o menys convencional per exposar problemes d’una gravetat i d’una dimensió transcendentals. La nàusea, de Jean-Paul Sartre, posem per cas (més que no pas L’estranger, d’Albert Camus). La sorpresa és que Sartre va publicar la seva obra més coneguda el 1938, el mateix any que Blecher traspassava, de malaltia greu, a l’edat precoç de 29 anys.

Una novel·la de 'deformació'

“Qui soc jo exactament?”, es pregunta el protagonista innominat de l’obra. I, tot al llarg del seu periple vital, assistirem a l’estranyesa que li causa, ara i adés, la seva condició d’ésser viu. És, de fet, una estranyesa insoluble davant la realitat que l’envolta (davant “l’aspecte corrent de les coses”) i davant la pròpia i esmunyedissa identitat. Jove, d’aspecte fràgil i naturalesa malaltissa, pateix tot un seguit de crisis que sembla que temporalment l’allunyin del món —un món del tot mancat de sentit–. Si la memòria no em traeix, Roquentin, el personatge sartrià, patia una crisi severa al costat d’un castanyer, en un parc urbà. Per a l’home, l’arbre adquiria, de cop, una altra condició, vagament humana (coses de la contingència existencial). Doncs bé, curiosament els arbres preferits de Blecher són els castanyers i hi ha un moment que el seu personatge també se sent arbre. D’altra banda, la relació que el noi manté amb els objectes sembla precedir la que hi mantindrà més tard el protagonista sartrià.

Més que no pas d’una novel·la de formació, caldria referir-se a una novel·la fragmentària de deformació: el protagonista sap que no pot avançar. Coneix el desig sexual i en gaudirà en companyia, però en pateix, encara més, la decepció. Davant uns objectes coneguts que fa temps que no tenia a mà, reviu “la melangia de la [...] infantesa i aquella nostàlgia essencial de la inutilitat del món”. (“Inutilitat del món”: voleu una proclama existencialista més diàfana?) Admira els bojos perquè s’han desfet de la servitud respecte a la realitat (respecte a les seves convencions, als seus límits estrets): són més lliures que les persones assenyades i, per això mateix, capaços de sentir “la veritable amplitud del món”. El noi té l’obsessió d’un museu panòptic, ple de figures de cera. Ara bé, al capdavall només pesa el fang, que és pertot. I la mort, que tot ho impregna. “Les paraules habituals no són vàlides a certa profunditat de l’ànima”, conclou. I, tanmateix, que bé que ens va saber traslladar, Max Blecher, les imatges al·lucinades del seu protagonista per mitjà de les paraules!