Coneixem Vanessa Springora per l’impacte que va suposar el seu primer llibre, El consentiment (publicat en francès en 2020 i en català en 2021). El volum narra la seua seducció per part de l'escriptor Gabriel Matzneff quan ella era adolescent. Ella n’estava enamorada, sa mare va consentir la relació (d’aquí el títol) i ell era un conegut propagandista de la pedofília. En absència de pare, vivint amb la mare separada, Springora va ser víctima fàcil d'un col·leccionista de jovenetes –i jovenets–, que no va dubtar a convertir moltes de les seues obres literàries en una apologia de la pederàstia.

Es dóna la circumstància que Springora va treballar en l’editorial que va publicar un dels títols emblemàtics de Matzneff, Les moins de seize ans (Les menors de setze anys, introbable ara en l’edició original i també en cap traducció… excepte a internet). Hi fa una vindicació extrema de la pederàstia, sense subterfugis: "Coucher avec un/une enfant –escriu–, c'est une expérience hiérophanique, une éprouve baptismale, une aventure sacré" (“Gitar-se amb una criatura és una experiència hierofànica, una prova baptismal, una aventura sagrada”).

Springora va eixir tocada d’aquesta relació, no mentre es produïa, sinó reelaborant-la mentalment amb el temps. Va escriure El consentiment per exorcitzar-la. I aleshores, pocs dies després de la publicació d’aquesta memòria punyent, rep una trucada de la policia que l’avisa que el seu pare és mort.

El pare, absent durant l’idil·li pedòfil, absent en general de la seua vida, ara es presenta ja com un repte de la memòria. Springora, que li ha pres gust a la introspecció literària, se’n va a buidar el pis del pare i molt aviat comença a imaginar el seu pròxim llibre, El nom del pare. El que no esperava és que, bussejant en els papers de son pare, descobrint la seua sexualitat ambigua i una mitomania exacerbada (en el sentit psiquiàtric d’aquest mot, és a dir, la mentida patològica), trobaria també un rastre que no esperava: el del seu avi.

Nazi per obligació o per convicció?

Springora sempre s’ha preguntat quina classe de cognom és el seu. Tècnicament és un hàpax, el terme filològic que defineix una paraula que només apareix una sola vegada en una llengua. L’avi Joseph se suposa que era un refugiat txec que va entrar a França al final de la Segona Guerra Mundial i hi va conèixer la seua àvia, així que Springora pensava que la raresa del seu cognom tenia procedència eslava. Però sí i no. A poc a poc, el nom de l’avi –i del pare– la du a descabdellar una història molt diferent a l’oficial de la família. Joseph Springora es deia en realitat Josef Springer i havia nascut a Moràvia, però no era un ciutadà txec. Era un habitant dels Sudets, de nacionalitat germànica. El descobriment d’unes fotos de l’avi amb la creu gammada la trasbalsa. Els sudets de cultura alemanya, en efecte, van acollir Hitler amb efusió quan aquest es va annexionar Txecoslovàquia. Llavors Springora comença una sèrie de viatges i de consultes en arxius a la recerca de la veritat sobre Josef. Va dur emblemes nazis per obligació o per convicció? I, el que és pitjor, va col·laborar en la Solució Final?

Com el càncer, però en positiu, sovint el desig de saber se salta una generació. Per això Vanessa s’interessa pel pare de son pare i per això tanta gent a Europa ha buscat la memòria dels seus avis a les cunetes, als crematoris, a les presons, a les fosses comunes. Potser l’interessant d’aquest llibre no és el resultat de la perquisició que du a terme l’autora (no faré espòiler), sinó el procés en si. Al capdavall, Èdip (el primer protagonista d’una 'novel·la' policíaca) s’horroritza quan certifica el seu destí i es trau els ulls. El desig de saber té aquesta pèrfida recompensa.

Ara bé: és millor no saber?