"Un no-res / fórem, som, serem / encara, en flor: / la de no-res, la / Rosa de Ningú". Aquests versos de la tercera estrofa del poema Psalm contenen el títol del que és un dels llibres cabdals de Paul Celan, Die Niemandsrose (1963). La versió catalana de La Rosa de Ningú, publicada ara, en edició bilingüe, en traducció i comentaris a cura d’Arnau Pons, per LaBreu Edicions, ens permet poder llegir i conèixer en profunditat un dels llibres imprescindibles de la poesia alemanya i universal del segle XX.

"Il·legibilitat d’aquest / Món. Tot doble", afirma Celan en un dels poemes de Schneepart (Particel·la de neu), del 1971. El poema, per al poeta de La Rosa de Ningú, és un procés, una traça que seguim, a la recerca de la realitat, ens recorda Beda Allemann, un dels primers editors de l’obra poètica del poeta. Si el món és il·legible i doble, Celan, amb la seva obra, crea un altre món, un món propi amb el seu llenguatge, a la recerca de la realitat. I la seva realitat, com a jueu, està marcada per la mort als camps d’extermini del seu pare i de la seva mare, el 1942.

El dolor per l'assassinat cruel dels pares i la seva absència, marcarà amb foc, per sempre més, la seva vida i obra. I una pregunta, sense resposta, el portarà a rebel·lar-se contra la seva pròpia llengua materna, la llengua alemanya: Com es pot escriure en la llengua de Hölderlin, Nietzsche i Heidegger? Autors, entre d’altres, que els nazis havien fet seus per convertir la llengua en una punta de llança contra els jueus i tots els pàries que van portar als camps de la mort. Com testimonia i estudia Victor Klemperer, a l’imprescindible assaig LTI. La llengua del Tercer Reich –en català, a Folch & Folch– els nazis van convertir la llengua alemanya en un arma de destrucció massiva. Contra aquesta llengua alemanya rebuda, per enderrocar aquest llegat polític, cultural i lingüístic assassí, Celan construeix una obra singular i única que desconstrueix la llengua i el llegat poètic rebut. Els poemes de La Rosa de Ningú, "Zuric, hotel La Cigonya", dedicat a la poeta Nelly Sachs, o "Tubinga, Janer", sobre Hölderlin, mostren el diàleg conflictiu de Celan amb la seva pròpia tradició. Per bastir aquesta obra trencadora, que revoluciona la poesia alemanya i europea, crea un llenguatge propi que no sempre és comprensible i que cal desxifrar i llegir amb atenció. És per això que traduir Celan no és gens fàcil. Ja Antoni Pous, el primer traductor de Celan al català, al pròleg de Traduccions de Paul Celan (1976), advertia sobre la dificultat de versionar-lo. Per traduir Celan cal conèixer bé la seva obra i la seva poètica si es vol que la seva poesia magmàtica i precisa ressoni, amb propietat i fidelitat a l’autor, en una altra llengua.

Des que, el 1995, el poeta Arnau Pons publicava la seva versió del cicle Atemkristall de Paul Celan, amb el títol de Cristall d’alè, al segell Negranit, no ha deixat d’aprofundir en l’estudi de l’obra del poeta alemany. La coneixença i amistat amb el filòleg francès Jean Bollack, gran estudiós de l’obra de Celan, el 2000, va ser providencial per consolidar i ampliar aquesta recerca. Des d’aleshores, Arnau Pons, autor de Celan, lector de Freud. Una conferència (Lleonard Muntaner, 2006), ha traduït al castellà els assajos de Bollack Piedra de corazón. Un poema póstumo de Paul Celan (Arena libros, 2002) i Poesía contra poesía. Celan y la literatura (Trotta, 2005), o de Peter Szondi, Estudios sobre Celan (Trotta, 2005). I, encara, al català, amb rigor i exigència, els llibres de Celan, De llindar en llindar (2012), Cristall d’alè (2014) i Reixes de llengua (2019), en edició bilingüe publicada per LaBreu Edicions. Ara, en aquesta esplèndida i exemplar edició de La Rosa de Ningú, en la traducció i els comentaris d’Arnau Pons que, amb el seu bisturí habitual, reflexiona sobre la comprensió i la traducció dels poemes, s’amplia i s’enriqueix, doncs, la lectura crítica i el coneixement de l’obra de Celan en català.

Proposar disposar de tota l’obra poètica de Paul Celan en català, com fan Pons i LaBreu Edicions, és un repte poètic, filològic i intel·lectual majúscul i ambiciós que cal elogiar. Esperarem, doncs, amb candeletes, la publicació de nous volums amb els altres llibres de la poesia de Celan. Al meu entendre, seria convenient també publicar un volum amb les seves proses, com Diàleg a la muntanya (on descriu i reflexiona sobre la seva no trobada, el 1959, amb Theodor W. Adorno) i discursos, com el del premi de la ciutat de Bremen (1958) o el del premi Georg Büchner (1960), El meridià, fonamentals per conèixer la seva obra. Sens dubte, l’aparició de La Rosa de Ningú de Paul Celan, en versió d’Arnau Pons, és un dels grans esdeveniments literaris d’aquest any.