Barcelona¿Qui era que deia que Lev Tolstoi s'estimava els seus personatges no com un pare, sinó com una mare? No me'n recordo, però el cert és que darrere d'aquesta fórmula ocurrent hi ha una sensació familiar a tot tolstoià: una mena de “gratitud meravellada”, com diria Julio Cortázar, davant de la perspicàcia, la profunditat i la tendresa amb què el gegant lleoní és capaç d'identificar-se amb els fills de la seva imaginació. A Felicitat conjugal —una novel·la curta publicada el 1859, que ara ens arriba en el català dúctil i saborós d'Arnau Barios— el narrador protagonista és una dona jove, un cas únic en l'obra de l'autor. És tan viva, però, com les millors figures femenines de Guerra i pau o Anna Karènina, descrites des de la distància reconfortant de la tercera persona.

Els dietaris de Tolstoi, que ens permeten resseguir-ne la biografia íntima gairebé dia a dia, semblen escrits per un home que defuig un excés de pietat. Assenyalen secament l'estupidesa, la crueltat o la misèria moral dels altres (sense ser, tampoc, gens complaents amb qui els escriu.) El 1856 hi comença a sortir el nom de Valeria Arsénieva, la filla gran d'un veí de l'escriptor, mort recentment. Tolstoi, nomenat tutor de la Valeria i els seus germans, té vint-i-vuit anys i se sent vell. Ha participat en dues guerres i ha acabat retirant-se de l'exèrcit; ha conegut l'èxit amb la publicació d'Infància (1852) i s'ha fet un tip d'assistir als cenacles literaris, que al capdavall no li aporten res; ha viscut diversos amors desafortunats, i el que desitja és casar-se i formar una família. La Valeria, tot i ser vuit anys més jove, sembla un bon partit.

Les impressions de la noia al dietari de l'autor

Durant tres mesos i mig de festeig recelós, Tolstoi la visita, l'observa i apunta les seves impressions al dietari. El 16 de juny, al començament de tot, anota: “És molt dolça”. El 18 de juny: “No para de xerrar sobre vestits. Sembla que la frivolitat, en ella, no sigui una passió transitòria, sinó una de constant.” El 21: “Hi he parlat poc, avui, i per això mateix m'ha commogut.” El 26: “Portava un vestit blanc. Molt dolça. Hi he passat un dels dies més agradables de la meva vida. L'estimo de debò? Pot ser que ella n'estimi un altre? Aquestes són dues qüestions que voldria resoldre, i no en soc capaç.” El 28: “És molt maleducada, ignorant, i potser estúpida i tot.” El 30: “És molt bona noia, però és evident que no m'agrada. Si continuo veient-la sovint, m'hi acabaré casant.” A la tardor, escindit entre el desig i la desconfiança, deixa la Valeria a la seva hisenda familiar, a la província de Tula, i se'n va a Sant Petersburg. Des d'allà, per carta, li diu què ha de fer per enfortir el caràcter i resistir les temptacions de l'ociositat, la renya per l'afició excessiva als balls, li exposa les seves exigències al matrimoni i dibuixa escenes vívides de la futura vida en comú. Com més ho analitza, més clar ho té: són massa diferents, i val més deixar-ho córrer.

Felicitat conjugal, publicada sis anys abans de la unió de Tolstoi amb la que seria la mare dels seus fills, Sofia Bers, és una fantasia bella i intel·ligent sobre com, en el millor dels casos, hauria pogut ser el matrimoni amb la Valeria. L'home esquerp, honest i implacable amb qui es casa la protagonista, la Maria, és una transmutació del Tolstoi dels dietaris i les cartes, i un ancestre un xic desdibuixat del Liovin d'Anna Karènina. Tot i que el veiem amb els ulls de la dona que l'estima, no apareix idealitzat. Cada cop que es mostra injust amb ella, el lector no pot deixar d'admirar la paciència i la capacitat de perdó de la Maria. És com si Tolstoi passés comptes amb ell mateix, o amb el seu jo antic, massa intransigent, a través d'una mirada aliena.