Barcelona“No necessito justificar-me per ser una de les poques supervivents [...]. Al final em va tocar un dels millors cavalls”. Llegim aquest paràgraf ja molt avançat el relat. I diu molt més del que, en aparença, hi ha quedat imprès. Uns marrecs és una autobiografia molt recomanable no tant pel valor literari —la prosa de Patti Smith és eficaç, periodística, però no va gaire més enllà— com pel testimoniatge que conté, per la història que s’hi recorda: la de la Nova York de final dels seixanta i tota la dècada següent, animada per figures de tant de relleu com Andy Warhol, Jimi Hendrix, Bob Dylan, Janis Joplin, Sam Shepard, Salvador Dalí, Allen Ginsberg, Tom Verlaine, Lou Reed o Susan Sontag, entre altres. Aquella ciutat on se sent “el flux de la història”, amb la guerra del Vietnam de fons i l’eclosió de la cultura underground, entre altres afers de gran transcendència. Però, molt més que això, el llibre és la història d’amor entre el fotògraf Robert Mapplethorpe i l’autora. Comença i acaba amb la mort del primer, unes pàgines que es llegeixen amb un nus a la gola. En un moment determinat, quarantins tots dos —en Robert, malalt de sida; la Patti, casada amb Fred “Sonic” Smith, embarassada de la seva filla Jesse—, llegim: “Ell carregava la mort a dins i jo la vida”.

El paràgraf citat dona compte, encara, d’un dels trets de la narració: el de la sinceritat, que en aquestes pàgines es va desplegant d’una manera no gens egotista. La primera persona no es permet cap excés. Conté prou l’emoció (i n’hi ha molta, en el relat!), registra tot allò que considera recordable, immortalitza aquest bell amor suprem (per parafrasejar —equívocament, esclar— el sentit del cèlebre títol de Coltrane). I tot, narrat amb un respecte escrupolós. Al capdavall, Uns marrecs és la materialització literària d’una promesa feta a l’amic agonitzant. Un estel blau és el símbol d’aquesta fonda amistat que sobreviu al pas dels anys, quan tots dos ja han trobat altres parelles i la vida els ha distanciat (però no mai del tot): “Ningú no hi veu com nosaltres, Patti”.

Compromís amb la puresa

Abans del primer capítol, un breu pròleg explica la trucada fatal: “Jo dormia quan va morir [...]. Era el germà petit d’en Robert, l’Edward. Em va dir que li havia fet un últim petó de part meva, tal com m’havia promès [...]. En aquell moment Tosca començava la gran ària ‘Vissi d’arte’. He viscut per l’amor, he viscut per l’art. Vaig tancar els ulls i vaig agafar-me les mans. La providència havia dictat el meu comiat”. Amor, art. El vincle entre dos creadors que s’han conegut just quan començaven la seva activitat artística. L’arrel d’un estel blau que, en efecte, durà molta cua. Hi ha una certa actitud adàmica, i de compromís amb la puresa, en l’actitud de tots dos (més en la d’ella, que no va patir mai tant pels diners com ell). L’admiració de la Patti per Rimbaud (i per altres artistes visionaris) va en aquesta línia. “No hem tingut criatures”, es plany en Robert, al seu llit de mort. “Les nostres criatures són les obres que hem fet”, respon ella.

El cant de la joventut, les pors, la desesperança, la lluita quotidiana per guanyar-se la vida, la dinàmica vida sexual, les obsessions, la mort... i la indefallent recerca d’un llenguatge propi (la Patti escriu poesia i dibuixa; en Robert fa collages, collarets, freaks...). “Jo li preguntava per què no feia les seves pròpies fotos”, anota la narradora, que sol estar sempre molt més preocupada pel seu soulmate que no pas per ella mateixa. I més endavant: “En Robert infonia als objectes, fossin artístics o quotidians, el seu impuls creatiu, la seva sagrada potència sexual”.

No he estat mai fan de la música de Patti Smith (amb qui, per cert, coincideixo en la passió pel cançoner de Tim Hardin). Però em trec el barret davant aquest llibre, una severa campanada.