“No ens tempten les notes de viatges”, escriu J.V. Foix l’any 1933 durant la seva exploració de la costa dàlmata. “El turisme ha inhabilitat aquest gènere. Si en llegim, és per convèncer-nos de llur inutilitat. Retòrica. Sovint retòrica pedant. Alguns d’aquests viatgers -literats i periodistes- tenen una sensibilitat infantil molt semblant a la dels excursionistes aficionats. Preferim les guies tradicionals, tot i llur immerescut descrèdit”. Foix parla de la dificultat d’esquivar les narracions associades als monuments més visitats i de la necessitat de recobrar la capacitat d’omplir-los amb sensacions i pensaments propis. Per això diu que davant de cada monument “ha calgut que ens desliteraturitzéssim”.

La generosa reedició de 2017 de Paradisos oceànics, d’Aurora Bertrana, escrits a la Polinèsia oriental entre 1926 i 1929, ha de superar un repte difícil en el sentit que apuntava Foix. Bertrana narra amb la ingenuïtat d’una “excursionista aficionada” sobre uns indrets que aleshores tot just havien començat a transformar-se. Bertrana no era una aventurera que hagués arribat a unes illes remotes gràcies a un esperit intrèpid. L’autora fa tot el que pot per amagar la causa de la seva estada a les Illes de la Societat, però aquí i allà sí que queda clar que la narradora simplement acompanyava el seu marit. A Un barri xinès en una ciutat oceànica es retrata al seu costat. Són una parella discreta que cuiden la seva reputació i els incomoda haver presenciat una timba il·legal. A Vida selvàtica l’autora és més elusiva: “Jo tenia un company amb el qual compartia aquella vida primitiva i fàcil”.

Així tot el que coneix, veu i experimenta Bertrana va lligat als projectes de colonització promoguts per les autoritats franceses. Sovint sense ni adonar-se, Bertrana testimonia els conflictes que es produeixen quan cal “civilitzar” els primitius. En el casament de la Hanuè és ella mateixa qui s’encarrega de torçar la llarga cabellera de la jove i fixar-la amb agulles per encabir-la sota el vel amb una “corona de flors de taronger artificials (les flors de taronger veritables són per a cada dia)”.

Aquesta subtil ironia apareix també quan descriu la pesca que escenifica un prepotent escriptor i magnat americà. Mostra com els pescadors polinesis han estat convertits en mers figurants d’uns decorats exòtics. Però l’autora no és capaç de descobrir que els seus propis esmorzars a base d’ostres fresques, vi francès i el repòs sobre una estora davant la platja també són part d’aquesta mateixa pel·lícula.

Una falsa imatge ideal

La intensitat dramàtica del relat s’accentua cada vegada que els viatgers han de guanyar-se l’accés als atols a través dels freus, de l’estreta obertura en la cadena de coralls. El freu és una metàfora intensa dels tròpics pensats com un paradís. L’oceà indomable allà fora mentre els illots estan envoltats d’una aigua mansa, com unes fortaleses màgicament aïllades. ¿És aquesta la raó per la qual les illes llunyanes des de sempre han estat contemplades com un indret privilegiat? Cecs per la dificultat de l’existència en aquests regnes de cel i aigua, cecs a tot el patiment -per què parlar ara dels leprosos, es pregunta l’autora, que no vol espatllar la postal-, els europeus van insistir en la imatge ideal dels mars del sud.

Els Paradisos oceànics de Bertrana són part d’aquest dolç adoctrinament que inclou el viatge als tròpics de la Pipi Calcesllargues (1948), d’Astrid Lindgren, i la inoblidable Brooke Shields a la pel·lícula El llac blau (1980). Encara avui tots secretament creiem que més enllà de totes les fronteres existeix un món sense cap mal. No és pas cert, però és tan bonic poder-ho creure... En aquest sentit, Aurora Bertrana és un testimoni irreemplaçable, transmet la joia d’un somni, el dret de deixar-se endur una mica per damunt de la realitat bruta i lletja, sempre insuficient. La seva veu és captivadora perquè no dissimula, és espontània i feliç, gaudeix a ple pulmó dels privilegis que li han estat concedits.

És contagiosa, aquesta actitud, i convé seguir-la sense gaire precaucions o anàlisis. La joia de viure és massa escassa avui com per menystenir-la. L’únic que cal és no oblidar que aquestes postals del paradís detallen també els arguments que s’han fet servir -“la coberta plena de caixes, de bèsties i de xinesos”, per exemple- per invisibilitzar, desposseir i folkloritzar persones. I que aquest va ser el primer pas per convertir aquests indrets en els resorts on les postes de sol es paguen i l’aïllament és un bé especialment preuat. Hem colonitzat els mars en nom d’un somni. No és trist?