Crec que Aurora Bertrana és una de les figures literàries més apassionants que tenim a Catalunya, però més enllà de les obres més conegudes, ja siguin Paradisos oceànics i El Marroc sensual i fanàtic o les seves memòries, cal comprendre la personalitat de l’escriptora en un sentit més ampli. Bertrana tenia consciència sociopolítica i de gènere, gastava un caràcter rebel formidable i era una dona independent, moderna, divertida i lliure, capaç de viatjar sola al Marroc –parlem dels anys 30–, amb una càmera de fotos a les mans, per estudiar l’ànima de la dona marroquina. Així que, en rigorós sentit literari, cal tenir en compte aquelles primeres col·laboracions a La Veu de Catalunya enviades des de Ginebra: “Impressions d’una estudianta” (1923), els seus articles exòtics des de la Polinèsia, publicats al magazín D’Ací i d’allà (1928) i al setmanari Mirador (1929), així com els llibres de viatges esmentats abans, les conferències, la narrativa infantil, els relats, les diverses novel·les, l’assaig, en particular Prudenci Bertrana. Una vida (1965); i és clar, els dos volums de records: Memòries fins a 1935 (1973) i Memòries. Del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975). Un itinerari vital i literari fabulós, d’un gran atreviment pel que fa a la jove escriptora de preguerra, que derivarà cap a una certa tebior emotiva i un distanciament irònic al final. Una mica, de lluny, com el que li passa al dropo d’en Rafel, el protagonista de Vent de grop.

Una novel·la més enllà dels tòpics

Vent de grop es va publicar l’any 1967 amb gran èxit, però des d'aleshores, no hi ha hagut altres edicions. Potser ens hauríem de preguntar per què. En tot cas, aquesta edició nova i l'epíleg van a càrrec d’Adriana Bàrcia José i edicions de l'Ela Geminada. Comparada amb llibres de testimoniatge tan bons com Tres presoners (1957) i Entre dos silencis (1958), sobre l’ocupació i la resistència antinazi a França, Vent de grop sembla una novel·la menor dins el corpus literari de l’escriptora. Però això no vol dir que no tingui interès. Tot i que Bertrana va dir que Vent de grop era una novel·leta rosa, la narració va molt més enllà del tòpic literari d’un amor d’estiu. Aquest, en tot cas, n’és el vernís o l’excusa per dir el que li interessa dir. La història d’en Rafel pot ser la crònica de gran part del jovent de l’època en temps de canvi i de topades generacionals, però alhora també és la història d’una quimera: la transformació o la destrucció geogràfica d’un país i d’uns valors tradicionals per culpa del boom turístic. És, doncs, la història d’una gent, la dels pescadors de l’Escala, però també la d’un paisatge, el de la Costa Brava, i d’un país, que canviarà per sempre més.

Bertrana era una dona admirable i compromesa amb el seu temps, i per això va voler fer un retrat geogràfic i històric, però també humà, amb Vent de grop; volia que la narració fos un fresc d’una realitat que coneixia de pròpia mà. Tant és així, que va escriure la novel·la instal·lada en una barraca de pescadors, que és la que surt al llibre. L’autora posa l’accent i realça el català calenc que parlen els personatges, el català genuí del poble, gens acadèmic, gens refinat –com afirmava l’escriptora–, però ric. En aquest sentit, alguns diàlegs són un meravella, amarats de sal i de sol, amb un lèxic vernacular i frases saborosíssimes. Vegeu: “si per causes ho fa”, “li etzibaré una salafarda de les grosses”, “vatualisto!”, “xarrabascat”, “rellampus”, “taüll”, “borrango”, “rebany”, “la berra”, “malganós”, “tintinabular”..., en són alguns exemples.

S’ha d’agrair a Edicions de l'Ela Geminada que hagin inclòs el text que anava a la coberta de la publicació original de 1967. És un text força insòlit, perquè és una confessió íntima d’Aurora Bertrana –tan poc amant, ella, de fer-ne–, i que no trobareu pas ni a les seves memòries: “No sé exactament què soc –benaurats els que ho saben o pensen saber-ho. Em tinc una certa simpatia, no puc negar-ho. Generalment, em trobo bé en la meva pròpia companyia. [...] Si jutjo pel criteri dels altres o pel que els altres em deixen comprendre, dedueixo que la gent m’estima o em detesta sense mitges tintes. Crec que la majoria dels que em tracten, em troben divertida. Aquesta constatació em permet creure que no soc un zero a l’esquerra.”