A la biblioteca de casa, el volum Poesie, de Sandro Penna (Garzanti), va quedar aparellat, un dia de fa anys, llom per llom, amb Vita d’un uomo. Tutte le poesie, de Giuseppe Ungaretti (Mondadori). Hauria estat més lògic que compartís coberta amb Il canzoniere (1900-1954), d’Umberto Saba (Einaudi), el meu preferit no tan sols d’aquesta tríada, sinó també dins l’elenc més ampli dels hermètics italians (Saba, per cert, va ser el valedor de Penna). Sigui com vulgui, Vida d’un home seria un títol que escauria tant a Penna com al poeta que el va triar per a la seva lírica completa.

El volum és una antologia feta pel mateix autor: “Aquestes són les poesies que, més enllà del criteri de qualsevol crític, valoro per sobre de totes”. Obre el foc aquella peça tan coneguda que comença: “La vida... és el record d’un despertar / trist en un tren a l’alba”. I acaba el repertori aquest dístic: “Llavors, com una mosca / enganxada a la mel”. Ara bé, si ampliem la selecció a les cinc poesies incloses a l’apèndix, aleshores la rúbrica és l’expressió d’aquest somieig: “Jo el que voldria és viure endormiscat / enmig la fressa dolça de la vida”, que és un tancament més simètric que el que feia la poesia 159.

Cal elogiar la traducció d’Eloi Creus, d’una qualitat excepcional. Rima quan ha de rimar, i, a més, sap fer rimar molt bé Penna en català. Jo no acabo de compartir el seu entusiasme (ni el de Saba) pel líric de Perusa, però sí que reconec a aquest darrer un talent per dir molt més del que, en aparença, deixa dit, i per expressar-ho amb una enganyosa transparència. Penna pot semblar un poeta de molt pocs temes: la sensualitat, la bellesa dels nois (vailets, bordegassos, noiets, minyons, jovenets)... Però al cor d’aquestes poesies tan breus, que de vegades diríeu apunts per a composicions més ambicioses, hi ha matisos i fondària. Poesies, en general, sense títol. La que comença “Plego de treballar i en surto / ple de paraules eixorques” i la que fa així: “Per haver-lo tan sols un cop mirat / a la botiga”, parteixen de sengles pretextos molt semblants al que feia servir Kavafis —el poeta que inaugura una nova manera de reflexionar sobre la intimitat amorosa; especialment, l’homosexual— en la poesia titulada Va preguntar la qualitat. Totes tres poesies apunten, també, a un tema semblant. La que comença “Sota el cel d’abril la meva pau” podria llegir-se després d’una de Jaroslav Seifert, d’El crit dels fantasmes, que, amb un pretext relativament semblant (només cal canviar els nois de l’italià per la ballarina del txec), aborda el mateix tema: l’enyorança de la sensualitat. El de la malenconia és un assumpte habitual, relacionat amb el del drama pel pas del temps: “L’hora d’estiu s’iguala a un altre estiu. / Però el vailet que davant teu camina / si no el crides mai més no serà aquell...”

El llenguatge és procaç, de vegades aspre, i pot recordar el del nostre Blai Bonet. I el del seu amic Pasolini, per descomptat. Però l’expressió és clara, molt més que la del mallorquí. Els versos estivals de Penna ens duen el record dels d’Eugénio de Andrade: “Les cigales / són les mestresses úniques de l’hora”. L’escopinada d’un noi “brilla / a la grava del parc ara desert”. És el món de Penna: l’adoració de la jovenesa, “sempre estimar els sentits i que no et requi”. Clar i italià. Perquè, com diu en aquesta mena d’epitafi que no ho és, “Sandro Penna està xop d’una estranya / joia de viure també en el dolor”.