Vet aquí la versió intel·lectual, i per tant més profunda, no tan immediata, de La filla estrangera de Najat El Hachmi, novel·la que va ser publicada el 2015 i que va guanyar el premi Sant Joan i el Ciutat de Barcelona. Hi ha paral·lelismes entre els dos autors: Saïd El Kadaoui és nascut al Marroc amazig i va venir a Catalunya de petit; laic i graduat universitari, la cultura occidental el separa necessàriament de la família, cosa que posa en qüestió la pròpia identitat. Fins aquí el paral·lelisme. Saïd és psicòleg, especialitzat en la crisi d’identitat dels adolescents immigrats, i alhora és professor de literatura i pensament àrab. I és un escriptor notable, que ara ens presenta un autèntic tour de force introspectiu, que es llegeix amb lleugeresa malgrat la densa càrrega espiritual i terrenal. És un llibre important per entendre l’espinós tema de les migracions, de l’altre que és a casa nostra, que és un dels conflictes que marquen el temps present. No cal dir que el llibre ens deixa més preguntes que no pas respostes.

La novel·la és un monòleg adreçat a un amic psicòleg que ha decidit tornar al Marroc perquè s’hi criï el seu fill, estalviant-li el conflicte d’una identitat escindida. Estem parlant, doncs, d’una “conversa” entre intel·lectuals. L’autor hi aboca el problema d’estar entre dues cultures, però no només: també la seva desaforada apetència sexual, que el manté al marge de tot compromís amb la dona que estima, i el trauma de fer 40 anys i ser conscient que la vida ha fet el tomb cap a una lenta, ineluctable decadència. I a sobre, aquest autor vol i no pot escriure un llibre. El text s’organitza en capítols breus, seguits, amb títol, com si fossin entrades d’un dietari intencionat, ple d’anècdotes significatives. L’actitud sexual posa una cortina lúbrica entre l’escriptor de ficció i l’autor real, i alhora planteja un dubte: si aquest home immadur no pot endreçar la pròpia vida, potser els problemes identitaris vénen d’aquesta manca de maduresa. Estem, doncs, davant d’un joc de miralls. I aquest joc de miralls fa una petita pirueta quan el Saïd real compareix com a personatge, qualificat de “brillant”. Ja veiem que el joc és complex.

Distància cultural i de classe

El narrador del llibre té certament un problema de relació amb la cultura d’origen: no es tracta només de la distància cultural, sinó també de classe. Per calibrar aquesta distància, ja en les primeres pàgines narra una escena fortíssima i escatològica, d’un primitivisme neolític. És a partir d’aquí, d’aquest ritual a l’olivar, que ell ha escalat els graons de la cultura occidental i ha entès que el món islàmic va malmetre el bagatge intel·lectual quan es va negar a separar pensament i religió. Però resulta que els compatriotes, aquí, s’aferren al món musulmà perquè no tenen res més on aferrar la identitat. En el cas de la segona generació europea, tenen un ventall d’oportunitats que s’escola entre la universitat i la jihad, dit així, literalment. En el pitjor dels casos, diu l’autor de No, ni acaben l’ensenyament secundari. La conclusió és terrible: seran els àrabs europeus els que frenaran el pensament àrab, per la incapacitat de deixar anar el llast d’una religió restrictiva i creixent que els obliga no a integrar-se, sinó a fomentar la diferència. Vet aquí el vel al cap.

Tot això, explicat entre referències literàries -interessants- d’autors àrabs actuals fins a una de Víctor Català que no grinyola (també es trobava al marge), trufat amb experiències familiars delicioses, intenses; amb pinzellades de memòria i humor, amb escenes lluminoses, amb ironia i crueltat. Escrit en una llengua excel·lent, més a prop de la circumspecció de la no-ficció que de la floritura de la ficció lírica, una llengua sàvia i natural. Si el llibre que el narrador no escriu és aquest, hem d’entendre que la vida és això. I que tenim un problema a casa, un problema que no només hem d’atendre amb paternalisme i bones intencions.