Tothom ho sap, però convé repetir-ho: no hi ha, i encara menys en qüestions creatives, una única manera correcta de fer les coses, de tractar un tema, de desenvolupar un gènere o d’abordar una reflexió. Hi pensava tot llegint Lo mig del món (Club Editor), el nou llibre de la filòloga, activista sociocultural i política i directora del Centre Quim Soler, Roser Vernet i Anguera (1955).

Així com hi ha llibres de memòries o records en què l’autor tracta el passat –i el treballa– d’una manera tan frontal, directa i explícita com li és possible, així com també hi ha relats memorialístics en què l’autor sent la necessitat de ficcionar el que escriu i recrea per tal d’agafar distància d’allò que va viure i ara relata, també hi ha llibres de memòries, o de records, que juguen a ser elusius i implícits, que des d’un punt de vista fàctic no diuen res clarament i que fan feina amb el passat més amb les eines de la poesia i de l’assaig que no pas amb les eines de la narrativa, de l’autobiografia i de la història. És el cas del llibre de Vernet, unes memòries que no acaben de ser-ho mai del tot perquè sovint prefereixen explorar els terrenys de la divagació lírica, de l’especulació assagística, de la inventiva fragmentària, de la suggestió retòrica.

Per entendre fins a quin punt Vernet ha volgut desarrelar el seu text de la seva experiència de vida concreta i literal, n’hi ha prou d’assenyalar que, tot i que en diversos capítols i passatges –segons el meu parer, alguns dels més interessants del volum– parla de partir, de fugir de casa, d’exilis i de retorns, el lector en cap moment sap exactament per què va decidir anar-se’n, o va haver d’anar-se’n. Ha de cercar informació sobre l’autora per saber que entre el 1977 i el 1984 va viure a l’exili per la seva militància en l’independentisme d’esquerres. Que quedi ben clar que no ho assenyalo ni com un retret ni com una virtut, sinó simplement per il·lustrar l'operació literària que du a terme Vernet, una operació en què els conceptes, els sentiments despersonalitzats, els paisatges compartits i els estats d’ànim prevalen per sobre de l’experiència anecdòtica, personal i intransferible.

I amb això no vull dir que Vernet hagi fet un text fred, abstracte, buit d’emocions o només travessat ocasionalment per emocions esquives i contingudes. Més aviat és el contrari: tant quan evoca i descriu els paisatges i les persones del seu món més proper –per exemple, la padrina suïcida– com quan reflexiona incisivament sobre el fet de partir –partir en el doble sentit d’anar-se’n i de fer (o fer-se a) trossos– i de retornar al cap dels anys, el text batega amb intensitat i color i tot es percep molt sentit i viscut. “En el retorn, ¿es fa un camí a la inversa? ¿Es recull cada bocí escampat per recompondre una imatge que sigui reconeixible quan s’arriba de nou a casa? ¿O, per contra, los trossos fets d’illes d’arxipèlags en moviment resten allà on ancoraven i s’empelten de la funció arxivera, o esdevenen punt possible de nous ancoratges?” Hi ajuda, a aquest batec viu i sentit, el fet que Vernet hagi optat per una llengua arrelada, plena de les formes, les maneres, els girs i el vocabulari del català de la seva terra, el Priorat.

Lo mig del món també té una dimensió assagística, de comentari sobre la realitat que ens envolta i fins i tot sobre el món entès en un sentit global. És un món que Vernet mira amb incomprensió i disgust –l’emergència climàtica, l’absurditat de tantes coses– i que descriu en un to entre melancòlic i apocalíptic, amarat de certa resignació lírica i amb subtils puntes de combativitat.