Literatura
Llegim  /  Crítiques 01/07/2022

Michel Houllebecq, entre la tendresa i la fatalitat

Anagrama publica la novel·la 'Anorrear', que sorprèn per l'absència de sarcasme i malícia

Pere Antoni Pons
3 min
Houellebecq deprimeix  els lectors

CampanetLes novel·les de Michel Houellebecq (1958) sempre han enfonsat les seves arrels en la tradició realista francesa del segle XIX. Passa que l’autor de Les partícules elementals sempre ha procurat deformar o enriquir el realisme de filiació balzaquiana amb hipòtesis anticipatòries i fantasies plausibles de futurs imminents. Balzac mostrava la societat francesa de la seva època retratant-la i contant-la tal com era. Houellebecq retrata i conta la societat francesa –i europea, i occidental– del nostre temps mostrant-la tal com és, o tal com ell la veu, però també tal com preveu que serà aviat o tal com creu que és possible que un dia sigui.

A Anorrear, que s’intueix traduïda amb eficiència per Oriol Vaqué Sánchez, torna a fer el mateix que en altres ocasions, i de nou ho fa mitjançant el recurs bàsic de situar la trama no en el present estricte sinó uns pocs anys més endavant, en aquest cas el 2027. (Submissió, la seva penúltima novel·la , es va publicar el 2015 i narrava la islamització de la França de l’any 2022.) El resultat, tanmateix, és una novel·la més clàssica del que es podria esperar tenint en compte qui és l’autor. En tot cas, l’adjectiu “clàssica” no s’ha d’entendre d’una manera pejorativa, sinó com a sinònim d’un humanisme desvalgut, expressat amb vulnerabilitat i compassió i sense a penes sarcasme ni malícia, al qual l’autor no ens té gaire acostumats.

La novel·la, que fa la impressió de no haver estat gaire planificada des del punt de vista argumental perquè presenta desajustaments entre la seva naturalesa coral i la voluntat d’explorar la singularitat d’un sol personatge –és a dir, oscil·la i es descompensa entre una ambició panoràmica totalitzadora i l’exploració d’una psicologia i una intimitat–, funciona sobretot com un retrat de família.

La decadència d'Occident

El paisatge sociològic, geopolític, econòmic i de costums també hi és important, però el que ocupa el primer pla és la família Raison, amb en Paul com a principal protagonista, com a nucli aglutinador de la resta de personatges i com a generador de les reflexions amb què Houellebecq complementa assagísticament la seva visió de les coses. És una visió marcada per la tesi (amb perdó) segons la qual els occidentals sembla que ho tenim tot quan, en realitat, fa dècades que estem en procés irreversible de perdre-ho tot: els afectes i les certeses, però també el que semblava que no havia de fallar-nos mai, el benestar material.

En Paul treballa d’assessor de confiança del ministre d’Economia francès, és fill d’un exmembre dels serveis secrets i d’una restauradora d’obres d’art reconvertida en artista, està casat amb la Prudence en un matrimoni que fa aigües pertot arreu, i té una germana, la Cécile, religiosa i simpatitzant de la ultradreta, i un germà, l’Aurélien, tan sensible com desgraciat. Els tres germans fa anys que a penes tenen relació, però un problema de salut greu del pare els reconnecta. A més de les intrigues governamentals, hi ha un altre element de la trama que permet a Houellebecq redimensionar globalment i des del punt de vista socioeconòmic i geopolític la novel·la: una sèrie d’atemptats contra objectius tan dispars que fan impossible aclarir-ne la motivació ideològica. És un material quasi de thriller bestsellerista, amb els seus enigmes, dibuixos satànics, símbols i mapes.

Tot i que té passatges prolixos i a moments es fa llarga, la novel·la en tot moment es llegeix amb interès perquè Houellebecq és un narrador amb un ull finíssim, que conta amb energia i gràcia i pensa amb intenció i substància. A més, l’evolució dels materials humans que se’ns presenten –la desídia derrotista inicial, el recobrament de la tendresa i la suplantació final d’aquesta per la fatalitat i l’extinció– és forta i convincent. Que la fatalitat i l’extinció siguin contrastades per una pulsió sexual absurdament pletòrica i resistent és un toc marca de la casa –brillant– de Houellebecq. No crec que sorprengui a ningú que la tendresa houellebecquiana sigui obscena. El que sí que sorprendrà és que és commovedora.

stats