Ser un home orquestra és complicat. Escriure cançons, musicar-les, sortir de gira i, a la vegada, escriure novel·les, dietaris i obres de teatre. D’entrada sembla difícil que un artista pugui dominar tots els pals. Quan Joan Miquel Oliver, l’ànima dels Antònia Font, va debutar en la narrativa amb El misteri de l’amor (Empúries, 2008), ens va deixar a tots bocabadats amb aquella barreja d’escriptura automàtica i incorreccions ortogràfiques: allò era una màquina de popcorn de la qual no paraven de brollar idees crispeta. De fet, Joan Miquel Oliver és una màquina de crispetes tot ell, un pou inexhaurible d’imaginaris que, ja sigui a base d’extraterrestres, espècies submarines o cowboys de l’Oest, ha aconseguit emocionar generacions senceres, en grup o en solitari, per via oral o escrita.

D’ençà d’aquell insòlit debut literari, la crispeteria oliveriana ha continuat funcionant, però els resultats han estat més irregulars. Al dietari Setembre, octubre, novembre (L’Altra, 2014) li vam descobrir la bona vida que duu a Mallorca, plena de nits de gresca i matins de psicobloc, i aquest any ha publicat Alexandra Schneider und ihr Casiotone, una novel·la breu (i en català) de ciència-ficció. En les 102 pàgines escasses d’aquest viatge, Oliver s’inventa una invasió en què uns alienígenes alemanys converteixen tots els mallorquins en cabres. Se’n salven ell i els amics, esclar, que en lloc de fer un hortet com l’Alba -verge i bruna- i en Dídac es dediquen a voltar per la Mallorca fantasmal en un camió de l’exèrcit, s’atipen de costelles en restaurants abandonats i dormen en hotels de luxe, on prenen uns quants camparis i fan concerts improvisats. Més endavant coneixerem els extraterrestres i les seves intencions -aplicar el model mallorquí a escala planetària, en una crítica evident del monocultiu turístic illenc- i acompanyarem el Joan Miquel Oliver Power Quintet mentre salva el món tot fent una gira interplanetària.

El llibre no deixa de ser un divertimento -l’autor no té problemes per reconèixer que l’ha escrit en 15 dies-, destinat al gaudi dels fans més incondicionals. En aquest sentit, l’argument no resisteix cap anàlisi de coherència, però la gràcia aquí està en una altra banda: en la frescor lèxica del lletrista i en la barra literària que exhibeix el narrador, que el porta a matar personatges i ressuscitar-los, o a canviar la llengua d’Alexandra Schneider a mitja història: “Ostres, de sobte tenc un català perfecte. Has estat tu?”, pregunta ella. “Supòs que sí”.