A més de poeta i crític literari, Joan Todó és un narrador vigorós, autor d’una narrativa que elabora formes pseudonovel·lístiques ben interessants i poc convencionals com L’horitzó primer (L'Avenç, 2013) o La verda és porta (Godall, 2021), i que també s’ha dedicat a la forma del conte. Aquest n'és el seu tercer recull, després d’A butxacades (LaBreu, 2011) i Lladres (LaBreu, 2016), sense oblidar “El melic del món”, un relat inclòs dins d'A la recerca del flamenc, un volum coescrit amb Jaume C. Pons Alorda i Sebastià Portell que tenia per objecte geogràfic el Delta de l’Ebre, que és un dels territoris literaris de Todó, natural de terra endins (la Sénia), però bon coneixedor dels paisatges de l’arròs. Justament un conte que hi passa de ple, amb un migrant que desembarca d’una pastera en una platja de sorra fina, és el que obre La dolçor de viure, que és un recull que sembla ordenat de forma molt conscient, per tal que cada peça estigui exactament allà on li toca.

Tot i la diversitat de veus i tons i màscares rere les quals s’amaga l’escriptor, i que suposen un conjunt variat i ric de narracions, hi ha un color i una melodia que ho trenen i ho amaren tot: podria ser el marró oxidat de la coberta, el de la soca d’una olivera mig buidada on s’arrauleix el nen protagonista de l’últim conte, una peça breu que clou perfectament el volum perquè combina les dues ànimes del narrador: la fantàstica i la realista, en una història sobre un nen que s’amaga no se sap quant de temps dins de la soca buidada d’una alzina centenària. L’arrelament és un dels motius que es repeteixen al llarg del llibre, ja sigui de forma argumental (hi ha un pare que, literalment, treu arrels pels peus i pèls vegetals a l’esquena) o de forma més metafòrica, sobrevolant els temes dels contes o encarnant-se en l’element primigeni que els configura: la llengua. En aquest sentit, “La cabra” és una filigrana lingüística per a llépols de l’Alcover-Moll, però també un retrat dur i sec com el paisatge per on tresquen aquests animals que et pots trobar de cara quan vas a aplegar olives.

Percebre l'inexorable pas del temps

Un altre tema que s’hi va repetint és el de l’envelliment: no són pocs els personatges que depassen la mitjana edat, comencen a mirar més enrere que endavant i es fan preguntes sobre què n’han fet, de la vida que se’ls va donar: reunions d’antics companys d’escola o aniversaris de progenitors, en mans d’un bon escriptor, no tenen per què donar contes carrinclons o previsibles, sinó tot el contrari, peces on es percep l’inexorable pas del temps en un sol gest o en un objecte tan menut que cap a la butxaca, com una besllum d’alguna cosa que se’ns ha escapat irremeiablement.

Hi ha uns quants contes que semblen més excèntrics, perquè passen en èpoques històriques que no són la contemporània, però només ho semblen: el que dona títol al recull i que retrata a la perfecció la inconsciència hedonista dels privilegiats davant els moments històrics que suposaran la seva fi es pot llegir perfectament en clau contemporània. I l’ambientat als anys noranta, potser el que és la millor peça del conjunt, on un fill que estudia a Barcelona torna a casa per passar-hi el cap de setmana. Aquest és un exemple boníssim de quan ha d’acabar una història, just quan sembla que tot hagi de començar: escriure també és saber triar el moment de marxar. Tant aquest com “La capsa de música” s’endinsen en el tema de la família com a nucli que dona i treu força als individus, com el del lloc d’origen, que fa de llosa però també de catapulta per a aquells que volen marxar per mirar-s’ho tot des d’una mica més lluny i potser, algun dia, escriure’n alguna cosa.