De cada autor o autora que ens agrada, sempre ens estimem un llibre per sobre de tots els altres. El meu llibre preferit d’Imma Monsó és Un home de paraula, on relata la mort del seu company de vida amb una excel·lència que ja voldrien molts altres llibres. I què té a veure Monsó amb Teresa Ibars (Aitona, 1962), a banda de ser contemporànies i totes dues lleidatanes? Doncs que justament Ibars acaba de publicar un llibre que parla de la mort del seu company, el Xavier, així com d’altres adeus que al llarg dels anys l’han trasbalsat.

Vivim en un país on es parla poc de la mort, que passa d’esquitllentes al nostre costat com un fet prescindible, quan hauria de ser la nostra raó de vida: morirem, ergo aprofitem la vida. La mort de l’altre, en singular, perquè l’altre son també tots els altres, recorda des de la ferida que han deixat la desaparició de persones properes a l’autora d’una manera exquisidament elegant i, també, sentimentalment imbricada al territori. Als pobles, les campanes toquen a morts; als pobles, la gent acompanya els difunts, propis i aliens. "Els parents, a preparar-ho tot per vetllar el cos del finat el temps que tocava. La resta de la gent, i segons la proximitat amb la família que patia la pèrdua, a acompanyar i resar; observar i comentar, plorar i compadir, i, de vegades, també criticar".

Aprendre a conviure amb la mort

Teresa Ibars ens mostra una relació serena amb el final inevitable de tots nosaltres. La mort no l’angoixa, encara que sigui "la pèrdua dels éssers estimats, dels coneguts o dels desconeguts" la que li ha fet veure "la cara real i eternament fixa de la mort". Aprendre a conviure amb la mort és també aprendre a conviure amb el pes de l’absència, de les absències: "L’enyor que brota del record dels absents és un collar feixuc de rocs que sempre portes al damunt". Ja deia Chateaubriand que és més dur assumir la mort que patir-la. És l’enyor el que l’empeny escriure per preservar la memòria dels recordats. I també per preservar quelcom del món que desapareix amb ells: "Ara que la mare gairebé tampoc no hi és, tot s’ha tornat molt estrany. Cada vegada més tinc la certesa que d’aquell meu tot no en queda res".

La mort de l’altre és un llibre fet amb paraules mesurades, sense malabarismes literaris ni ganes d’enlluernar. Com una conversa transcendent, però no feixuga, que flueix en una cambra amb llum baixa i discretes cortines que onegen lleugerament amb el vent. Igual que passava amb Monsó, Ibars ens fa còmplices de com els morts es perpetuen en la vida dels vius i com ella mateixa s’ha anat construir amb el record deixat per aquells que van marxar. Perquè, fets com estem de fang dúctil a les mans, ens fem amb la presència dels altres, però també quan ens falten. "Això m’ha anat modelant, de la mateixa manera que la meua mort modelarà la vida dels parents i els amics que es quedin sense mi", ens diu l’autora en aquest llibre testimonial que ha volgut compartir amb nosaltres. D’ell sortim més serens i més savis, perquè parlar de la mort és parlar de la vida.