Barcelona"Qui no té res a escriure, millor que no ho escrigui", assegura la protagonista de La mestra i la Bèstia a la seva mare després que aquesta li hagi regalat una llibreta en blanc per "abocar-hi la intimitat". És una sort que la tímida i intel·ligent Severina hagi trobat una escriptora com Imma Monsó (Lleida, 1959) per narrar la seva estada en un petit poble del Pirineu ribagorçà a principis dels 60, entrellaçada amb la dels pares i amb la dissortada època en què van viure: la guerra i la silenciosa oposició al règim franquista.

L'autora de Tot un caràcter (2001) i Un home de paraula (2006) debuta a Anagrama amb una novel·la subtil, detallista i enlluernadora que és, alhora, una història d'aprenentatge difícil d'oblidar i un homenatge a la generació, ja pràcticament desapareguda, dels seus pares.

A Germanes (Univers, 2020) hi trobàvem una dona que estava farta d'organitzar el sopar de Nadal. La mestra i la Bèstia també comença en una celebració familiar: és el dia que la Severina, protagonista de la novel·la, fa set anys.

— Germanes era un conte de Nadal on optava pel contrast i la transgressió. En comptes de mostrar la part lluminosa de la família em centrava en els elements més foscos. La protagonista de La mestra i la Bèstia és una noia aïllada i solitària, que ha crescut i s'ha educat amb uns pares que se l'estimaven, però que sempre parlaven en clau entre ells, per motius polítics. Hi ha un moment en què necessita socialitzar-se, i pensa que fer de mestra en un petit poble és el millor que pot fer.

El dia que fa set anys, la nena té una revelació important: "Algun dia, de tot això, no en quedarà res".

— Una nena que tingui aquest sentiment tan clar de la pèrdua la col·loca en una posició insòlita. La nostàlgia és més pròpia dels adults. Jo l'hi dono a una nena, que té tot el futur per davant. Saber que ens morirem és una infusió de saviesa. Ho diuen molts filòsofs: per viure bé, no pots oblidar que ets mortal.

Però el dolor per la mort dels altres el sentirem igual encara que ens preparem, oi?

— Sí. El dolor és el mateix, però es porta d'una altra manera, potser amb més conformitat i dignitat.

Entre els molts encerts de La mestra i la Bèstia diria que hi ha l'absència de girs narratius reveladors. El que importa no són els grans canvis, sinó la narració del meticulós procés intern de maduració de la protagonista.

— Deu ser que m'agrada anar a contracorrent. No sé si ho faig expressament o sense voler. En general, els llibres que s'han escrit sobre la guerra estan motivats per les accions que hi passen. En aquesta novel·la m'interessava explicar, sobretot, la vivència interna, i fer-ho des d'un punt de vista femení.

La història avança i recula. Mates els pares a la segona pàgina de la novel·la, però ens acompanyen al llarg de bona part del llibre. La Severina neix poc després que acabi la Guerra Civil. La mestra i la Bèstia és un homenatge a la generació dels teus pares?

— En part, sí. Aquesta novel·la sorgeix de la necessitat de recuperar el passat dels pares, però quan la vaig començar no n'era gens conscient. Ma mare va morir abans de la pandèmia, i ja feia temps que repetia les mateixes anècdotes del passat. Normalment, hi fem cas quan ja és massa tard. Una d'aquestes històries era la de l'arribada al poble ribagorçà on va anar a fer de mestra. Pel que deia, havia sigut molt exitosa. Ma mare era una dona molt guapa, pels cànons de l'època. Sempre vaig pensar que exagerava, però quan molts anys després hi vam tornar, encara se la tenia força mitificada.

A la novel·la, quan baixa de l'autobús se la compara amb Kim Novak a la pel·lícula Pícnic. També amb Grace Kelly, quan surt de la catedral on s'havia casat. "Recordava una artista", diuen al poble, que has batejat amb el nom de Dusa.

— De seguida em vaig adonar que no podia escriure la novel·la d'un personatge que fos tan expressiu com ma mare. Vaig decidir donar-li la meva timidesa.

Al poble la Severina ensenya i aprèn dels alumnes. I coneix la Bèstia, que és un home.

— A Dusa hi descobreix un desig del qual ella no és gaire conscient.

Aprèn a gaudir del seu cos.

— Sí. Tota sola pot aconseguir un erotisme tan potent que pensa que no hi ha res que pugui ser superior. En contacte amb un altre cos perdria part d'aquesta concentració. És llavors que té por, que s'adona que potser no necessitaria ningú per a res. Pren la decisió de privar-se d'aquesta idea i, a partir d'aquell moment, s'acosta cap a la gent.

El poble té dues cares: hi viu tan poca gent que són com una família, però costa de mantenir-hi cap secret.

— "Poble petit, infern gran", diuen. Als pobles, les notícies arriben abans que tu arribis al lloc on anaves. Hi ha una explosió de morbositat que em recorda a la de les xarxes socials. En els rumors que corren sempre hi ha una part de veritat i una part inventada.

Hi ha gent a qui aquesta proximitat dels pobles li encanta. D'altres necessiten fugir a la ciutat.

— I hi ha gent a qui, alhora, el poble els agrada i els incomoda.

La Severina comparteix amb tu, a més de la timidesa, la devoció pels llibres des de molt petita.

— Els pares li insisteixen molt en una cosa: llegir et farà lliure i sàvia. Abans es creia que el millor que es podia donar a un fill era la cultura. Eren temps d'una gran ingenuïtat.

Em fa l'efecte que ara ja no és ben bé així. Hi estàs d'acord?

— En les últimes dècades hem passat per diverses crisis econòmiques i de valors. Hi ha hagut una entronització dels diners com a valor suprem. Més recentment, el món digital ha desestructurat la cultura. La velocitat actual fa que el pensament quedi desdibuixat. La rapidesa, la brevetat i el soroll marquen el nostre present. Hi ha una acumulació i saturació d'informació.

Ho apuntàvem abans, però aquesta novel·la, en comptes d'informació, ofereix reflexió.

— Hem destruït el temps intern a les nostres vides. La novel·la prova de restituir-lo. El temps hi passa no a través de les accions, sinó filtrat per la mirada d'una narradora que va canviant. En aquest sentit, coincideixo amb Bergson, que deia que el temps autèntic és la durada, no el que marquen els rellotges. La Severina pensa, en l'última part de La mestra i la Bèstia, que els primers 20 anys de vida va viure moltes més coses que els 57 restants.

La generació de la Severina i la dels seus pares està marcada per la guerra i la repressió posterior.

— És la generació del silenci. Ningú parlava de la guerra ni del que havia passat després. Hi ha persones joves que, en relació amb la novel·la, m'han dit que els costa entendre aquest silenci. El meu pare, que era d'un poble de l'Alta Ribagorça similar al del llibre, va morir quan jo tenia 7 anys. No va ser fins fa poc que vaig saber, i gairebé per atzar, que se li havia fet un consell de guerra sumaríssim. És curiós perquè, des de llavors, és com si ho hagués sabut sempre.

A la novel·la hi ha dos llenguatges extrems, el de la clandestinitat –que s'ha d'explicar en clau–, i el de la premsa, on abunden els elogis i l'eufòria.

— Durant el franquisme, el llenguatge que es feia servir als diaris era ple d'eufemismes. I no només això: es donava una imatge falsa de la realitat. Vaig buscar l'atracament de Josep Lluís Facerias a la fàbrica Hispano-Olivetti de finals dels 40... i no es va explicar, és com si no hagués existit. Als altres països hi havia robatoris i violacions. A Espanya, durant el franquisme no passava mai res dolent, en teoria.

Vas néixer el 1959. De quina manera vas heretar la repressió que havia patit la generació dels teus pares?

— Diria que en vaig heretar una certa prudència o delicadesa a l'hora de tractar segons quins temes. Això s'ha perdut, avui. Penso que potser parlant poc ens estalviàvem algunes de les grolleries que corren ara.