Ella, Lillian Ross, va ser durant més de mig segle una de les periodistes més prolífiques i icòniques de la revista New Yorker, autora de diverses peces que han passat a la història del periodisme modern, per exemple un perfil que el 1950 va escriure sobre un pletòric però ja un punt caricaturesc Ernest Hemingway. Ell, William Shawn, va ser no només el director-editor durant més de quaranta anys de la New Yorker sinó que va ser l’home que va convertir el mític setmanari en la capçalera més prestigiosa del món, i tot gràcies a una mescla perfectament audaç, rigorosa i equilibrada de periodisme extens i en profunditat, de literatura, d’humor i de cura meticulosa per tots els detalls de la tasca periodística, des de la comprovació de dades i fets fins a la pulcritud, la força i la gràcia dels textos. Tot i que ell era casat i tenia fills i mai no va negligir la família, Shawn i Ross es van enamorar i, durant quatre dècades, van compartir la vida, sense mai amagar-se de ningú, ni tan sols de l’esposa i els fills d’ell. Aquí, però no del tot són les memòries que Ross va escriure sobre aquella història d’amor singular i memorable.

Encara que dir-ho d’aquesta manera és fer-ne una presentació injustament reduccionista. El llibre de Ross, aparegut el 1998, només sis anys després de la mort de Shawn, té com a nucli central la història d’amor –la convivència extramatrimonial, però romànticament conjugal– entre l’editor i la periodista, però de seguida amplia el seu radi d’atenció, s’omple de secundaris de luxe (Harold Ross, J.D. Salinger, John Huston, Joe Mitchell, Charlie Chaplin, Hannah Arendt, Humphrey Bogart, Duke Ellington, William Faulkner...) i es ramifica temàticament d’una manera tan elegant com enèrgica. Ni amb deu ressenyes n’hi hauria prou per consignar totes les anècdotes, reflexions i curiositats relacionades amb l’amor i l’ofici i el negoci periodístics, amb l’art i la política, amb la gestió (plena de trampes i de perills) del talent propi i del talent dels altres, que omplen les pàgines d’aquest llibre.

Al prefaci de la present edició, que serveix per recordar-nos una vegada més la magnífica feina que fa Saldonar publicant en català títols crucials de narrativa de no-ficció, Lillian Ross explica que va començar a escriure el llibre com si fos un dels seus reportatges per a la New Yorker. En efecte, els lectors de la revista hi trobaran les dues característiques marca de la casa: una prosa precisa, densa i transparent, mai gratuïta –cada frase vehicula informació– ni exhibicionista –sense estridències retòriques que desviïn l’atenció lectora–, i una capacitat per observar i explicar el món i els individus que el poblen com si fossin insondablement únics i interessants.

Una tendresa i gratitud que commouen

Sobretot, però, el llibre és una declaració d’amor pòstuma, preciosa i intel·ligentíssima que Ross dedica a l’home de la seva vida. El retrat que fa de William Shawn –un home a qui els més grans escriptors i periodistes del segle XX nord-americà “reverenciaven” i anaven al darrera per suplicar-li que els ajudés a millorar els seus textos– no és idolàtric ni mitificador. Al contrari: també en conta les fòbies, els malestars i els desficis, però ho fa amb una tendresa i una gratitud que commouen. Un desfici estructural va travessar de cap a cap la vida de Shawn, que repetia sovint la frase que dona títol al llibre: “Soc aquí, però no del tot”. Aquest desfici íntim, aquest sentir-se “més aviat un fantasma que no un home”, Shawn els patia perquè pensava que havia sacrificat la seva autèntica vocació, de literat creador, per posar-se al servei dels altres i del prestigi de la New Yorker. És aquesta escissió vocacional de base el que més el distingeix de la seva estimada. Si Shawn va passar-se la vida sense estar mai segur de fer el que realment volia i li pertocava, l’estil i el to de Ross irradien la prodigiosa vitalitat d’una dona periodista pionera que sempre va tenir clara la seva vocació i sempre la va poder treballar en plenitud, sovint amb resultats extraordinaris. Tal com és extraordinari aquest llibre.