Si no fos perquè Philip Roth va enviar, a finals dels 80, una carta a l’editorial Farrar, Straus & Giroux explicant que Viure amb una estrella, de Jiří Weil, era “una de les novel·les més extraordinàries” que havia llegit mai “sobre el destí dels jueus sota domini nazi”, avui gairebé ningú no sabria res d’aquesta novel·la.

Que un gegant literari com Philip Roth et rescati de l’oblit és una gran sort, però és el tipus de sort que només es dona després de moltes calamitats. Un penós enfilall de calamitats és, justament, el que va ser la segona meitat de la vida de Jiří Weil. Nascut el 1900 al petit poble txec de Praskolesy, en el si d’una família jueva ortodoxa i benestant, va estudiar filosofia i literatura a la Universitat de Praga i aviat va començar a militar en el Partit Comunista. Durant uns anys es va guanyar la vida fent de periodista i de traductor, primer traduint obres literàries i, més tard, literatura marxista a les ordres del Komintern. Fins que el 1935 tot va ensorrar-se. Purgat per Stalin, va ser deportat a l’Àsia central. De nou a Praga, va sobreviure a la brutal ocupació nazi del país perquè, en rebre l’ordre d’internament al gueto de Terezín (Theresienstadt), va fer-se passar per mort i va malviure, amagat, en diversos pisos il·legals. Acabada la guerra, amb el país sota l’òrbita soviètica, va publicar (entre altres llibres) Viure amb una estrella, que va ser criticat i prohibit pels crítics i la censura comunistes, que el titllaren de decadent i existencialista. Havent estat víctima dels pitjors monstres del segle XX, Weil va morir, bandejat i ignorat, el 1959.

Viure amb una estrella conta el dia a dia de Josef Roubíček, un antic empleat de banca jueu, en la Praga ocupada pels nazis. És, òbviament, un dia a dia dramàtic, marcat per unes prohibicions que van en augment i que afecten des de qüestions fonamentals -no poder treballar en el seu ofici, no poder viure en un habitatge en condicions- fins a nimietats que semblen ximpletes però que són humiliants i degradants -no poder tenir animals domèstics ni instruments musicals, no poder entrar en cap barberia-; també és un dia a dia en què la lúcida consciència que alguna cosa terrible s’està preparant ronda i enverina la vida del protagonista i d’aquells amb qui es relaciona. La manera com, implacablement, les amenaces i els designis criminals del poder nazi van concretant-se i acorralant el protagonista i els altres personatges -forçats a dur l’estrella de David, a ser tancats al gueto o a estar inscrits en una llista per “ser transportats” cap a l’Est- és d’una força gairebé ominosament sobrenatural.

Universalitzar la tragèdia

Universalitzar la tragèdia Si bé comparteix diverses característiques pròpies de la literatura de l’Holocaust -la perplexitat que causa ser víctimes d’una injustícia massiva i atroç, l’absurd tètric que passa a amarar fins al més petit detall de la vida, el perill potencial que nia fins i tot en les més banals fórmules del llenguatge, la por omnipresent-, Viure amb una estrella té dues particularitats. Una és que mai, en les seves 260 pàgines, s’hi esmenten ni els alemanys (o els nazis) ni els jueus. Josef Roubíček, el narrador en primera persona, es refereix als jueus com “nosaltres” o “els nostres” i als alemanys com “ells” o “els seus”. L’efecte d’aquesta aparent despersonalització és paradoxal: d’una banda, universalitza la tragèdia; de l’altra, la fa més punyent i precisa (cap lector, per desinformat que estigui, dubtarà en cap moment respecte de qui són “nosaltres” i qui són “ells”).

La segona particularitat és el to del narrador. És el to directe i serenament brutal, un punt espectral o delirant de qui s’ha avesat a viure en la tragèdia i, per tant, relata les situacions més monstruoses i reprodueix els diàlegs més descarnats amb la lacònica desesperació de la fatalitat, ocasionalment empeltada d’una temerària o boja esperança. El resultat de tot plegat és una novel·la esplèndida i esgarrifosa, que ara podem gaudir gràcies a una traducció excel·lent de Jaume Creus.