Jean Cocteau va escriure La dificultat de ser, unes memòries que més aviat funcionen com un autoretrat desconjuntat i viroladament calidoscòpic, l’any 1946, just després de filmar la seva tercera pel·lícula, La bella i la bèstia. Aleshores ja feia temps que la seva figura havia esdevingut una de les més llegendàries -és a dir, una de les més admirades, detestades, seguides i criticades- del panorama cultural francès.

Des de l’època heroica de l’eclosió avantguardista dels anys 10 i 20, Cocteau havia estat a l’ull de l’huracà: per les capacitats creatives demostrades com a poeta, dramaturg, cineasta, crític literari i dibuixant; per la personalitat, que enlluernava o bé embafava -era poc apreciat pels seus col·legues surrealistes-; pel fet que mai no va amagar la seva condició homosexual ni la seva relació amb joves bells i més o menys talentosos com Raymond Radiguet i Jean Marais...

Potser perquè estava cansat de tant bullici, o perquè les primeres xacres de la vellesa i del consum de drogues ja es feien notar en el seu cos estilitzat i senzill, Cocteau va escriure La dificultat de ser des d’una consciència terminal, com si s’hagués de morir al cap de poc. Tot i que només tenia cinquanta-set anys, el contingut i el to de l’obra palesen que està concebuda com un adeu solemne, introspectiu i una mica apressat a la vida. Cocteau escriu per fixar la seva opinió sobre certs temes i persones, per resoldre alguns malentesos o per aportar-hi el seu punt de vista, per clarificar la seva poètica o per enfilar reflexions que considera importants. Que Cocteau visqués disset anys més després d’enllestir el llibre, no afecta per a res la seva vocació testamentària.

Estructurat en capítols breus que s’articulen al voltant d’un aspecte concret de la seva biografia o de la seva obra - De la infantesa, Del teatre, Del meu estil, De la meravella en el cinema -, o que se centren en l’evocació d’un personatge conegut - De Guillaume Apollinaire, De Diàguilev i de Nijinski -, o que aborden d’una manera subjectiva temes generals o abstractes - Del dolor, De la mort, De la conversa, De l’amistat, Del somni -, el llibre és inevitablement irregular. Reflexions d’una sagacitat penetrant i precisa -així justifica la seva prevenció davant dels escriptors que fan servir massa paraules: “la riquesa, de vegades, consisteix en una certa penúria, Salambó és un garbuix, El roig i el negre un tresor”- comparteixen l’espai amb vaguetats confuses i afectades, dins les quals, inopinadament, s’hi troba la maragda d’una frase fulgurant, la qual queda tapada pel fang d’un paràgraf sense tensió i malgirbat.

Narcisista i una mica paranoic, Cocteau escriu a la defensiva, més per disfressar-se que per fer reviure el passat. En aquest sentit, destaquen les nombroses i sempre inconcretes referències a gent que malparla d’ell o maquina en contra seva. També és revelador que el llibre contingui un anecdotari tan esquifit. Tenint en compte tota la gent brillant que va tractar -de Proust i Picasso a Marlene Dietrich-, sorprèn que no s’hi recreï més, i que no ho faci amb més gràcia. També sorprèn que no parli dels escàndols i les querelles que feren bullir el món de la cultura i de l’art del París dels anys 20, ni de l’ocupació alemanya de França i de la relació ambivalent que va tenir amb els nazis.

Ben traduït per Antoni Clapés, La dificultat de ser és un dels primers títols d’una nova editorial, Quid Pro Quo, que promet abundants alegries. Més que les que proporciona aquest Cocteau, segur. Encara que l’autor de Les enfants terribles, obsedit amb els que l’atacaren en el passat, també pren precaucions davant els que poden atacar-lo en el futur. “Els crítics jutgen les obres -escriu- i no saben que les obres els jutgen a ells”. Té raó. Però això no fa que el llibre sigui millor.