Llegim 12/11/2021

Un híbrid de 'thriller' psicològic i retaule social

Marie Ndiaye publica 'La venjança és meva', que arrenca amb una mare que ha ofegat a la banyera els tres fills petits

Pere Antoni Pons
3 min
L'escriptora Marie N'Diaye en una imatge d'arxiu

CampanetLa lletrada Susanne és una advocada que s’ha instal·lat fa poc a Bordeus i que un bon dia rep la visita al seu despatx d’un home que la contracta perquè es faci càrrec d’un cas extrem: la defensa penal de la seva esposa, una dona aparentment sana i sensible que ha ofegat a la banyera els seus tres fills petits. Aquest és el punt de partida de La venjança és meva, de Marie NDiaye (Pithivers, 1967), una autora popular i de prestigi a França que el 2009 va ser guardonada amb el Goncourt i que, amb aquesta novel·la, ha muntat un artefacte que es mou per les coordenades híbrides del thriller psicològic i del retaule social sense arribar, deliberadament, a ser del tot cap de les dues coses.

A NDiaye li agrada complicar els materials amb què treballa, trencar les expectatives del lector, distorsionar la precisió i l’expressivitat significativa que en general esperem de la literatura amb la incertesa, les veritats ocultes i els racons d’ombra de la vida, que sovint no tenen sentit i no podem resoldre. És indicatiu, ja d’entrada, que l’autora no es conformi amb fer del cas de la parricida l’únic punt de partida argumental de la novel·la i que complementi el misteri central sobre per què una mare modèlica ha assassinat els seus tres fills innocents i preciosos amb un altre enigma, menys concret, més evanescent: ¿és possible que l’home que ara demana ajuda a la lletrada Susanne sigui el mateix que va conèixer dècades enrere, quan ella era una nena de deu anys i ell un noi de catorze, una coneixença puntual de la qual ella té un record fantasmagòric, emocionat i inquietant, tot alhora?

Un fet moralment i emocionalment indesxifrable

A diferència del que passa en els thrillers d’intriga que segueixen escrupolosament i de manera formulària tots els patrons del gènere –establiment d’un misteri, amplificació progressivament clarificadora del misteri, resolució final amb sorpresa i cop d’efecte inclosos–, NDiaye procedeix complicant i ramificant els dos misteris inicials, mostrant-los des de perspectives diferents i fins i tot contradictòries, enriquint la confusió que tots dos generen en la seva atribolada i desconcertada protagonista. És així com l’autora ens diu als lectors que hi ha fets incomprensibles –per molt que se sobreexpliqui i s’analitzi, l’assassinat d’uns nens a mans de la seva mare és sempre moralment i emocionalment indesxifrable– i que la memòria, fins i tot la que constitueix la pròpia identitat, sovint és territori vedat. La venjança pot ser nostra, sí, però de vegades no sabem de què ni contra qui ens hem de venjar.

I després hi ha la part de retaule social de la novel·la, menys efectiva i més confusa que la part de thriller. Sigui com sigui, NDiaye hi aplica la mateixa aproximació no unívoca i plena d’ombres als dilemes que assetgen i pertorben la lletrada Susanne: la Sharon, la dona que va a fer net a casa seva, una mauriciana sense permís de residència, ¿l’aprecia o bé la detesta i se’n vol aprofitar?; el seu pare, entestat perquè la lletrada Susanne admeti que va patir abusos sexuals quan tenia deu anys i es va quedar tota sola amb aquell noi de catorze, ¿l’estima i la vol salvar o bé està emparanoiat i no fa més que desassossegar-la innecessàriament i per egoisme? Com que el punt de vista de la narració se centra en la lletrada Susanne, no en traurem, més enllà d’algunes sospites i intuïcions, l’aigua clara, però és que NDiaye no pretén aclarir res: només vol que el lector es rabegi en la complexitat emotiva, moral i socioideològica de la seva protagonista. Ho aconsegueix.

Escrita amb una prosa viva i concisa, ben traduïda al català per la sempre fiable Marta Marfany, La venjança és meva és una exploració incisiva i poc consoladora dels plecs i replecs més tèrbols de la ment humana.

stats