Llegim 03/02/2021

Guia universal i alhora íntima sobre l'ofici d'escriure

L'Altra Editorial publica 'Viure escrivint', d'Annie Dillard

Anna Carreras
3 min
UNA EINA PER A LES EMOCIONS  Si utilitzem l’escriptura com a eina emocional, res com fer unes línies a mà.

Amb pròleg de Vicenç Pagès Jordà i traducció d’Alba Dedeu, L’Altra Editorial presenta en català Viure escrivint, un assaig breu escrit als anys vuitanta del segle passat per l’escriptora Annie Dillard (Pittsburgh, 1945), una guia universal i alhora íntima sobre la vida i l’ofici dels escriptors basant-se en la seva pròpia experiència. Guanyadora del premi Pulitzer l’any 1975 per Pilgrim at Tinker Creek, el dietari espiritual escrit en contacte directe amb l'escenari natural del títol, Dillard repeteix el to autobiogràfic i reflexiu en aquest elogi de la literatura que és Viure escrivint. L’estil d'Annie Dillard és una superposició dels dubtes, les dificultats i els interrogants que presenta l’ofici d’escriure a través de l’ús de la metàfora.

El to narratiu de Viure escrivint és la passió, l’amor absolut cap a l’ofici. Segons Pagès Jordà —que al pròleg mimetitza l’autoficció de Dillard i diu que el llibre li ha agradat perquè "està escrit amb gràcia"—, l’autora recorre sovint a les metàfores per evitar la incomoditat de parlar del que escriu. Jo, en canvi, penso que Dillard descriu el fet literari a partir de l’encadenament de metàfores i d’altres recursos poètics per fer, justament, metaliteratura i allunyar-se, així, dels manuals d’escriptura convencionals, que solen ser escrits com si el lector fos babau. Si, com diu ella, "l’escriptura ha passat de ser una expressió de les teves idees a una eina epistemològica", la raó per perfeccionar un fragment de prosa és que l’escriptura original modela una forma. Creix de cèl·lula en cèl·lula, del tronc a la branca, la tija i la fulla. Amb aquesta metàfora, Dillard defensa que el fil de metàfores pot desencadenar bona part o el conjunt de l’obra. Per tant, de vergonya o incomoditat res de res. El que pretén amb la metàfora és que el lector tregui les seves pròpies conclusions sobre el significat i el propòsit de cadascuna d’elles. Llibertat, se’n diu.

Acostar-se a la veritat

Però la llibertat d’un escriptor no és el salvatgisme desenfrenat. De la mà de Goethe, "No tinguis pressa: no descansis", i des del primer capítol, Dillard parla de les complexitats de l’escriptura, començant per la importància de la paraula com a eina que arriba a l’or. L’escriptor ha de saber aprofitar les fondàries i acostar-se a la veritat. També aconsella que bona part del que s’escriu caldrà ser desballestat pel bé de l’obra. Som davant d’un llibre informatiu, ben escrit i font de gaudi. Dillard és una escriptora que expressa amb franquesa i habilitat tant les dificultats com els plaers d’escriure.

Viure escrivint és un llibret intel·ligent i accessible de to conversacional, divertit a estones i d’una implacable seriositat quan li convé. Un relat que, de vegades, aborda les qüestions de mètode de manera directa però que sovint recorre a l’estil indirecte per tractar els propòsits que poden turmentar tots aquells que han pres la boja decisió de dedicar les seves vides a l’art. Perquè un escriptor és aquella persona convençuda que escriure no és només una digna manera de viure, sinó també un ofici que cal aprendre, amb els seus obstacles (que són molts) i el seu compromís (infinit), que té el llenguatge i la vida com a estris base. Escriure és una feina com l’art de pintar o de posar vacunes: exigeix concentració, mètode i capacitat. 

stats