Premi Booker internacional 2023, El refugi del temps, última novel·la de Gueorgui Gospodínov (Iambol, Bulgària, 1968) presenta la història distòpica i sinistra de Gaustí, un psiquiatre que obre una clínica a Zúric per tractar els malalts d’Alzheimer –que sigui aquesta malaltia no és casualitat– amb un mètode experimental. Aquesta clínica té una particularitat quasi museística: cada planta de l’edifici reprodueix al detall una dècada del segle anterior, en què cada pacient ha quedat encallat, perquè els interns sentin confiança, puguin reconèixer els espais i siguin capaços d’activar records. El conflicte esclata ben aviat quan tot de ciutadans acudeixen al centre de salut per fugir del propi present. I Gospodínov fa saltar, així, la pregunta clau de tota la novel·la: quin dret tenim a utilitzar el temps com a refugi, com a escapatòria de la vida moderna? Els cronorefugis ens salvaran del futur incert?

En paral·lel, a El refugi del temps hi llegim una reflexió metaliterària basada en el gènere narratiu de la distopia, el qual, segons l’autor, s’ha convertit en realitat en comptes de seguir formant part d’una ficció futurista. En aquest sentit, és a través de les guerres com el passat torna al present i genera aquesta diàspora humana universal. I qui diu distopia, diu documental, ja que la realitat, en molts casos, ha superat la ficció de manera fulminant en els darrers temps. La guerra d’Ucraïna, per exemple: fa tot l’efecte que Vladímir Putin vulgui portar el seu país a l’època de la Segona Guerra Mundial... La tesi de Gospodínov és que el passat alimenta el populisme –que ven memòria– i el nacionalisme –que la perverteix traficant amb ella–, dos virus amenaçadors que valdria més eliminar del nostre lexicó.

A Refugi del temps hi llegim una paròdia i una caricatura de les eleccions: en tots els països europeus se celebra un referèndum per escollir una dècada a la qual tornar. I al final de la història aquesta absurditat desemboca en l’esclat d’una Tercera Guerra Mundial. Per tant, el lector entén que els moviments nacionalistes d’avui miren de substituir la memòria històrica de les persones per un passat fals. En el cas dels búlgars, per exemple, se’ls donen dues alternatives a l’hora de votar sobre la dècada que volen fer present: poden escollir entre el retorn a un "socialisme real existent" dominat pels russos abans de 1989 o a una "era daurada indefinida" caracteritzada pel nacionalisme. Evidentment, l’al·legoria de l’ésser humà que idealitza el passat està servida per part de Gospodínov: cada país d’Europa votarà per un temps diferent com a època daurada, segons les circumstàncies històriques (polítiques i culturals) més propícies.

El vincle entre la memòria personal i la memòria col·lectiva és tractat amb molt d’humor i una estructura narrativa francament complexa i cinematogràfica, sense linealitat, amb molts salts en el temps. Quan l’assumpte sanitari de la clínica de la memòria traspassa la frontera de la salut i arriba a la política, com sempre les coses es torcen cap a la propaganda, la ideologia i el perill. L’impuls d’abraçar el passat per manca de futur porta al caos: no és bo barrejar els temps per no acabar tocats del bolet en un sanatori mental.