BarcelonaLa col·lecció Jardins de Samarcanda recupera la traducció de L'alegria, de Giuseppe Ungaretti, feta pel malaguanyat Jordi Domènech, publicada per primera vegada el 1985 per Llibres del Mall (com grogueja, el paper d’aquesta recordada sèrie de poesia universal!). És una esplèndida notícia: aquest títol primerenc del precursor de l’hermetisme –que aplega dos llibres: el memorable Il porto sepolto i Allegria di naufragi, reflex líric de l’experiència de l’autor al camp de batalla durant la Primera Guerra Mundial– continua admirant el lector. I jo hi afegiria, encara, que la nuesa carregada de sentit de totes aquestes poesies, primes i resistents com el filferro, escrites fa més de cent anys, no ha deixat de constituir una lliçó per als poetes que miren d’explorar amb rigor en la mina del llenguatge.

“Hi ha la boira que ens va esborrant”, diu un dels versos. El registre de la paraula és, però, l’esforç per no defallir, per no quedar engolit per la boira de la història. El pròleg d’Haroldo de Campos hi assenyala la influència de Mallarmé i de Leopardi. Del primer, Ungaretti en pren la idea, feta pràctica, del fragment. Del segon, sembla que n’adopti la posició moral del jo, que es podria resumir amb la fórmula següent: la poquesa de l’ésser –de fet, de cada ésser humà– davant el sublim i la infinitat de l’Univers (“Resto dòcil / a la inclinació / de l’univers serè”). Davant el soroll i l’embrutiment de la guerra, en què “l’aire és crivellat / com una randa / per les escopetades / dels homes / contrets / a les trinxeres / com els caragols a les seves closques”; davant el silenci de Déu, que és sempre recercat i mai no trobat: “I Déu què és? / I la criatura / aterrida / desclou els ulls / i acull / gotes d’estelada / i la planura muda”; enmig del buit fondo i eixordador, en suma, la consciència es deixa endur per la memòria de rius com l’Isonzo –“és on més bé / m’he reconegut / com a dòcil fibra / de l’univers”–. I no sols per la memòria de la natura. El valor intrínsec d’aquesta poesia –hi insisteixo– resulta de la confrontació de la insignificança de l’home amb l’il·limitat: “Em veig / abandonat en l’infinit”. No se’n desprèn, però, cap mena de sentiment pròxim a l’horror vacui, sinó, ben al contrari, el desig de la fusió joiosa amb l’eternitat, que és el que expressen els famosos dos versos de Matí: “M’il·lumino d’immens”.

És, per tant, aquesta mirada a l’Univers el que salva l’ésser que terreja: “Ens descobrim petjant la terra / amb aquest cos / que ara ja ens pesa massa”. Univers, immens, infinit són conceptes germans, recurrents: els versos finals de La bella nit són, també, germans dels de Matí, que acabo de transcriure: “Ara estic embriac / d’univers”. Aquell cor del poeta, “estupefacte / de no saber”, pou o laberint; aquella ànima “ben sola i nua / sense miratges”, senten, tots dos, companyia en la nuesa poblada de llum de l’Univers. En un temps en què “no resisteixen gaire ni les tombes”, aquest desig és d’una transcendència severa. I la seva formalització, la seva estricta reducció, encara avui, una valuosa lliçó d’estil.