Les flors del mal

Charles Baudelaire

Traducció: Pere Rovira

Editorial Proa

Barcelona, 2021

572 pàgines

Charles Baudelaire (París, 1821-1867) hauria pogut ser feliç i portar una vida plàcida i benestant si no hagués dilapidat l’herència del pare, si s’hagués controlat les pulsions autodestructives, si hagués estat capaç de dominar el seu talent immens i donar-li una sortida regular, planificada, productiva... És segur, tanmateix, que si el gran escriptor francès –un dels millors poetes de la història, també un dels pioners de la modernitat, i un dels seus analistes més originals i perspicaços– hagués portat una vida plàcida i feliç mai no hauria escrit Les flors del mal, “el llibre més perfecte del seu segle”, tal com va qualificar-lo, en un poema d’homenatge escrit fa anys, el també poeta Pere Rovira, que ara l’ha traduït al català.

La placidesa, la felicitat i el benestar haurien fet impossible Les flors del mal justament perquè els seus 168 poemes neixen de la personalitat escindida, la vida moral violenta i la quotidianitat problemàtica de Baudelaire, un home que adorava l’art però per a qui era impossible no rebolcar-se en el fang –luxós i groller, gloriós i infame– de la realitat, un home que estava obsessionat amb fer una gran obra però que vivia corcat per l’avorriment, els amors cruels, les addiccions (el vi, l’opi), els greuges més o menys fundats i la peresa.

Els poemes de Baudelaire, formalment virtuosos i clàssics però d’una audàcia temàtica i una energia expressiva poderosament noves, estan fets a partir de les contradiccions, els turments, les culpes, els remordiments i els malestars irresolubles que aquell sentiment d’escissió li provocava. També a partir dels maldecaps pràctics a què tan sovint hagué de sobreposar-se: la penúria econòmica, l’ombra dels creditors, els estralls de la sífilis, els vicis, els malentesos passionals amb la mare, la tirania del padrastre, la persecució judicial i la censura contra la seva obra... I també, és clar, pels ocasionals èxtasis –la bellesa, el plaer, el luxe, l’art– en què va trobar plenitud i consol.

Rovira ho sintetitza molt bé a la introducció: “Les flors del mal, amb la seva calculada estructura, és una mena d’autobiografia poètica, sensual, moral, sentimental i intel·lectual. Confessió i càlcul, distanciament i impudícia, carnalitat i misticisme, rebel·lió i aclaparament melancòlic, hi conviuen sense témer la contradicció, perquè la contradicció és una de les claus del pensament i de la conducta de l’autor del llibre”.

La contradicció també és una de les raons que expliquen la vigència radical de la poesia baudelairiana. Més enllà dels temes i pretextos dels poemes –els personatges i el ritme existencial del París modern, la relació del poeta amb un entorn significativament infinit o bé confús i hostil–, el fet que Baudelaire poetitzi alhora el bé i el mal, el cel i l’infern, la virtut i el pecat, la putrefacció d’una carronya i els encants d’una preciositat, la passió i el disgust, l’amor i el fàstic, fa que un lector actual el senti com un pioner, però també com un camarada. O com un germà. Baudelaire té una intel·ligència i un domini verbal tan prodigiosos, a més, que avui dia encara sonen moderns els poemes en què poetitza temes molt de la seva època –el satanisme, una visió unívocament misògina de la dona– o temes menors –la pipa d’un poeta, els gats–.

La traducció i el pròleg de Rovira –esplèndids– van acompanyats dels poemes originals en francès, de quinze suggeridors dibuixos de Juan Vida, d’una miríade de textos sobre Baudelaire escrits per coetanis seus i per ell mateix i d’una clarificadora cronologia. La present edició de Proa de Les flors del mal, per tant, està a l’altura de la grandesa de l’obra, igual que hi estava la d’Edicions del Mall del 1985, amb traducció de Xavier Benguerel i il·lustracions de Josep M. Subirachs.