Què és el que, als occidentals, ens fascina tant de la poesia clàssica japonesa? En concret, de les tankes i els haikus, que constitueixen només una part d’aquesta tradició lírica, formes –totes dues– que ens hem anostrat amb esplendidesa. Potser la brevetat extrema (cinc versos, la tanka; tres, el haiku: de fet, els tres darrers d’una tanka, alliberats). Una brevetat que s’alia sempre amb la senzillesa de to i amb la fondària del sentit. També hi deu contribuir l’ús recreatiu de la naturalesa, que serveix el pretext de la majoria d’aquestes peces canòniques. I la manera com tantes imatges i metàfores basades en el món natural (plantes, animals, però també el cel amb tota la seva il·luminació) es refereixen, subtilment però fonda, a la nostra ànima, enyorosa de tot allò que perd, orgullosa de tot allò que ha estimat. Quan escric plantes, vull dir pruners, cirerers i crisantems, entre altres espècies d’un esponerós jardí. I quan escric animals, no em vull descuidar els insectes: grills, cigales, xinxes, puces, mosques o cuques. Si n’hi ha, de vida, en aquests versos!

En coixí d’herba aplega les interpretacions de la lírica clàssica japonesa de Miquel Desclot. Com explica el mateix poeta en el text “Quatre notes finals”, el llibre d’ara més que duplica l’extensió del que, amb el títol de Per tot coixí les herbes, va publicar el 1995. I, d’altra banda, de moltes de les poesies que ja trobàvem en aquell primer volum, n’ha fet versions noves. El que presento, doncs, és un llibre nou, que, a més, defensa el sentit que Marià Manent va donar al terme interpretació: no són traduccions perquè Desclot no parteix del japonès, sinó de l’anglès. De manera que, així com “Manent no traduïa la poesia xinesa al català, sinó que en realitat escrivia poesia xinesa en català”, el mateix Desclot conclou: “He escrit poesia japonesa en català”. Es defensa la literarietat enfront de la literalitat. Per això mateix, En coixí d’herba és un bell llibre de poesia, i no pas un mer deute de gratitud més o menys acadèmic respecte a una tradició tan rica com la nipona.

De la frisança del desig a l'aigua que barrina la roca

L’intèrpret hi ha contingut un amplíssim període històric, que va del segle IV al XX. D’aquest florilegi de poesia japonesa desclotiana, en transcriuré algunes mostres. La princesa Nukada (segle VII) reflexiona així sobre la frisança del desig: “Quan, delerosa, / guaitava si veníeu / a visitar-me, / l’alè del vent d’octubre / mogué l’estor a la porta”. De la infinitat de moments de bellesa glossats, cito el d’una tanka de Tokugawa Mitsukuni (segle XVII): “Contra les roques, / la lluna s’esbadia / en mils de rajos. / Les ones, recollint-los, / en un de sol els trenen”. En el pròleg, Ángel Crespo sosté que aquestes poesies “es refereixen a l’inefable, o senzillament a l’espiritual”. No és habitual, però n’hi ha que tenen una intenció filosòfica. Aquesta del monjo Saigyō (segle XII), posem per cas: “Totes les coses / canvien i es transformen / damunt la terra. / Només la lluna brilla / amb la mateixa flama”. O aquesta altra de l’emperador Meiji (1852-1912), que entronca amb un tòpic universal (el de l’aigua persistent que barrina la roca): “Sí, l’aigua és dòcil / al vas que la conforma, / però té força / per foradar la roca / que el camí li entrebanca”.