BarcelonaPer a diverses generacions d’europeus, Erasmus correspon a l’acrònim del programa de mobilitat universitària creat fa més de 35 anys. O, dit d’una altra manera, la política més concreta i exitosa de sustentació d’un cert sentiment compartit per damunt de les respectives lleialtats nacionals. Evidentment, pocs noms trobaríem més encertats, atès que no per casualitat coincideix amb el de l’humanista Erasme de Rotterdam, a qui Stefan Zweig descriu com “el primer a adquirir consciència d’europeu, el primer pacifista militant, el defensor més eloqüent de l’ideal humanístic, social i espiritual”.

Tampoc va ser accidental que l’escriptor vienès li dediqués aquesta biografia el 1934, on traça un paral·lelisme bastant transparent entre aquell passat i el seu present i, en menor mesura, entre Erasme i ell mateix. Per començar, exalça la figura d’aquest filòsof, filòleg i teòleg convertint-lo en el primer intel·lectual alliberat de qualsevol tutela, pare i inspirador de tots els corrents posteriors il·lustrats, lliurepensadors i enciclopedistes, i avalador de la raó i el coneixement: “De sobte el nom d’Erasme, el nom d’un bastard errant, es tornà cèlebre arreu d’Europa”.

Amb tot, aquesta influència es malbarata a curt termini. En primer lloc, perquè “l’error fonamental de l’humanisme fou voler instruir el poble des de dalt en lloc de mirar d’entendre’l i aprendre d’ell”. I, en segon lloc, perquè la crítica assenyada per facilitar la reforma i la millora obre també el camí per a allò que més odia: el fanatisme. Així, tant a principis del segle XVI com a la dècada dels trenta del segle XX, les llums de l’humanisme i els ideals d’una Europa unida es veuen amenaçats per la barbàrie. Ara fa cinc segles —un aniversari que, a casa nostra, ha passat gairebé desapercebut— aquesta intransigència es materialitzava en la protesta de Martí Luter i les seves 95 tesis de Wittenberg; al període d’entreguerres l’amenaça de trencament provenia de les ideologies totalitàries. 

El món d’abans-d’ahir

La reedició d’Erasme de Rotterdam –publicat ja el 2010 amb la mateixa traducció del desaparegut Joan Fontcuberta— referma l’aposta de Quaderns Crema, i del seu germà Acantilado, per aquesta exitosa segona vida comercial de Zweig. Una recuperació que, com va assenyalar encertadament Antoni Martí Monterde al seu assaig Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa (Lleonard Muntaner, 2020), se centra en la seva producció de maduresa i afavoreix un biaix interessat de la seva biografia, injectant-li una edulcorada barreja de coherència i de recreació nostàlgica del passat.

Així, la biografia de l’humanista holandès trasllada a una època encara més pretèrita aquesta enyorança, però amb una voluntat idèntica: evidenciar per comparació la decadència del present. De fet, la seva lectura és profundament pessimista, ja que, malgrat la potència intel·lectual d’Erasme, Zweig considera que el fracàs era inevitable perquè l’humanisme creu erròniament que la raó tot ho pot i perquè el fanatisme compta amb armes més poderoses.

Evidentment, aquest diagnòstic responia a una lectura presentista del passat. L’escriptor vienès assistia impotent a la consolidació del nazisme entre la culta societat germànica i s’atrevia a aventurar que difícilment mai es podria consolidar el somni erasmià d’uns Estats Units d’Europa sota el signe d’una cultura i una civilització comunes. Vuit dècades després del seu suïcidi a Petròpolis, potser Zweig veuria en l’actual Unió Europea una pàl·lida recreació del somni europeista, però segur que apreciaria la justícia i l’encert del programa Erasmus.