Crítica
Llegim 08/01/2021

Els amics que s'odien: 'Encargo', primera novel·la de Berta Marsé

Ressenya del llibre, publicat a Anagrama

álvaro Colomer
3 min
Berta Marsé en una imatge d'arxiu

BarcelonaTots tenim un amic a qui, de tant en tant, odiem amb tota l’ànima. Potser vivim aquesta situació amb remordiments, amb la sensació que som uns traïdors, fins i tot amb l’angúnia de no saber estimar, però el cert és que es tracta d’una realitat molt més habitual del que ens pensem. Al cap i a la fi, som humans, i l’odi, sempre tant a prop de l’amor, forma part de la nostra essència. Berta Marsé (Barcelona, 1969) és totalment conscient d’això i ha decidit dedicar la seva primera novel·la a reflexionar sobre aquest assumpte. I ho ha fet d’una manera més que encertada.

Encargo està ambientada al barceloní barri de Sant Antoni i segueix la infantesa, adolescència i joventut de dues noies ben diferents: una és responsable, simpàtica, triomfadora; l’altra, introvertida, rancorosa, fosca. Els pares de les dues noies són amics i això fa que les obliguin a passar molt de temps juntes, tot i que elles no s’entenen gaire. Així passen els anys, des d'aquells anys noranta en què la zona era plena de botigues de barri fins a la nostra actualitat en què el veïnat lluita per mantenir la seva identitat, passant per les petites transformacions de la zona, de les quals l’autora passa llista, incloent-hi –per exemple– l’obertura de la llibreria Calders.

Però un dia, quan les noies ja tenen quinze anys, passa allò que tots els pares temen: una d’elles és segrestada. La novel·la arrenca precisament quan aquesta xicota torna a casa cinc anys després de la seva desaparició i, sobretot, quan deixa clar que no vol parlar de les barbaritats a les quals l’han sotmès durant tot aquest període de temps. D’aquesta manera, Berta Marsé crea un enorme forat negre al bell mig de la novel·la i aconsegueix que el lector avanci per les pàgines a la recerca de qualsevol pista que l’ajudi a esbrinar què va passar durant el lustre de captiveri. Ara bé, tampoc cal ser un geni per imaginar-s’ho. Però el cas és que el que l’autora vol realment explorar és el retrobament de les dues noies, i no pas l’absència d’una d’elles, així com la importància de l'atzar a les nostres vides. I és que, al cap i a la fi, podrien haver segrestat l’altra xicota, la introvertida, la fosca, la que no tenia futur.

Un forat negre al mig del llibre

La narradora fa una referència explícita a El castell dels destins encreuats, novel·la d'Italo Calvino del 1973 en què l’autor fa servir les cartes del tarot per decidir el camí que agafaran els seus personatges, demostrant d’aquesta manera que el destí no és més que el fill de la casualitat. Però també podríem recordar la novel·la de Niccolò Ammaniti Jo no tinc por (Empúries, 2002), per exemplificar l’angúnia que recorre el lector quan s’endinsa en una història al centre de la qual hi ha un forat negre. Aquesta angoixa és forta, però no pas tant com la curiositat, que impulsa l’espectador a continuar amb la lectura d’una manera desaforada. I això, barrejat amb un estil clar, net i directe, converteix aquest llibre en una història magnífica que, en alguns moments, recorda les millors novel·les de Sara Mesa.

Fins ara, Berta Marsé només s’havia endinsat en el món del conte, on havia cultivat grans elogis pels seus llibres de relats En jaque (Anagrama, 2006) i Fantasías animadas (Anagrama, 2009), però ara s’ha atrevit amb la novel·la, demostrant que és capaç d’aguantar les llargues distàncies amb la mateixa força que les curtes. Encargo és una molt bona novel·la que, a més, s’afegeix a l'eterna llista de ficcions ambientades a Barcelona que tant ens agrada anar confeccionant.

stats