CampanetHo explica Xènia Dyakonova a l’instructiu pròleg de Cinc cèntims sobre Lenin i altres miniatures de la Revolució: igual que la majoria d’intel·lectuals liberals russos, Nadejna Aleksàndrovna Lókhvitskaia (Sant Petersburg, 1872 - París, 1952), Teffi de nom de ploma, va celebrar la Revolució de Febrer del 1917, que va provocar la caiguda del tsar i la instauració del govern provisional, però va sentir decepció, disgust i temor davant la Revolució d’Octubre d’aquell mateix any, que va portar Lenin i els bolxevics al poder.

Els articles, comentaris humorístics, anècdotes, estampes de carrer, esquetxos i narracions que integren aquest recull, escrits entre el 1917 i el 1919 i publicats en diversos diaris i revistes literàries de Sant Petersburg (aleshores Petrograd) i de Moscou, van ser fets per donar sortida al malestar, la impotència i la indignació politicomoral que Teffi sentia davant del que de seguida va veure que seria un règim ineficient, brutal i arbitrari.

Publicades ara per primer cop en català per l’editorial Males Herbes, en una traducció d’Alexandra Rybalko Tokarenko que no deu haver estat senzilla pels jocs de paraules, els equívocs còmicament carregats i les referències a una actualitat molt concreta, Cinc cèntims sobre Lenin és més interessant com a radiografia viva d’una realitat humana i política que com a obra literària. Amb això no vull dir que no s’hi noti el talent de Teffi. Amb aquesta precisió vivaç i esgarrifosa resumeix l’ambient general de privacions i d’escassetat de menjar que imperava arreu: “Sabeu de què parlem més que cap altra cosa? Dels afusellaments? Dels decrets? Dels pogroms? Dels anarquistes? No. Parlem del menjar. Érem persones i ens hem convertit en boques”. Boníssim.

Contrasentits, ridícul i misèria

Tanmateix, el que fa més interessant el llibre de Teffi és l’oportunitat que ens ofereix de treure el cap en el dia a dia de la incipient Rússia revolucionària. És un dia a dia que, més enllà de les consignes il·lusionants i de l’afany ideològic de crear un món nou, està marcat per la gana, la incomoditat, el fred extrem –no hi ha llenya i la calefacció centralitzada no funciona–, els robatoris violents, les represàlies i els desordres al carrer. Un retret que es pot fer a l'autora, a qui se li nota la nostàlgia per quan la seva vida era benestant, és que, per a molts milions de russos, aquesta ja era la crua realitat abans de la revolució.

Teffi no pretén fer un desmuntatge ideològic de la Rússia bolxevic. Vol mostrar-ne els contrasentits, els absurds, el ridícul i la misèria. Ho fa mitjançant un costumisme crispat i caricaturesc, un pintoresquisme emmarcat dins la gran història, fet tràgic per la gran història. Som als antípodes de George Orwell, sí, però en alguns passatges ja s’hi endevinen les matèries primeres amb què treballarà l’autor de La granja d’animals i 1984, com quan Teffi fa exclamar a un personatge: “Quines ganes que hi hagi una llei escrita, la més feroç, la més cruel, fins i tot simplement estúpida, però d’una estupidesa clara!” Teffi no podia ni imaginar-se fins a quin punt arribaria l’arbitrarietat despòtica i cruel a la Rússia comunista.

Fer riure no només és més difícil que fer plorar, sinó que els codis i els trucs de l’humor solen ser menys adaptables a contextos impropis: per això les comèdies solen envellir pitjor que les tragèdies. En aquest sentit, les millors “miniatures” del llibre irradien una vitalitat simpàtica, traspuen una intel·ligència sociopolítica i humana vehiculada amb destresa a través de la comicitat, però la rialla –o el somriure– que provoquen sempre és més racional que visceral. Decebuda i espantada, Teffi va marxar a l’exili el 1919. No va tornar mai més al seu país.