Crec recordar que era Jacques Maritain que deia que la poesia no és solament aquest art particular que consisteix a escriure en vers, sinó que pot ser un procés a la vegada més general i més elemental: una comunicació recíproca entre l’ésser íntim de les coses i l’ésser íntim del jo humà, que és una mena d’endevinació... en aquest sentit, l’ànima secreta de totes les arts, allò que Plató anomenava musiké.

Em fa la cara que en el llibre que ens ocupa el seu autor, Jordi Llavina, ha apostat fort per aquesta concepció ambiciosa i intensa de la poesia. El magraner (Cossetània), premi Marià Manent de poesia,és un llibre de maduresa que pot llegir-se per estrats, com tota obra clàssica concebuda amb ofici i amb gruix d’experiència. Miquel Àngel Llauger parla, en les Quatre paraules preliminars (que són més que no indica modestament el títol), de “textura peculiar”. Efectivament, Llavina combina prosa i vers, no de manera sistemàtica, però gairebé, oferint una lliçó magistral de retòrica: convertir la peça en prosa que va desenvolupant el relat en una prolongació en vers, per reblar el clau, i, tot sovint, fent memorable (gràcies a la musiké platònica esmentada) allò que s’exposa en un principi a cada capítol. Llauger també indica els temes: el símbol de la magrana, de fondes ressonàncies personals en el poeta, com descobrirem cap al final, però també amb fonaments de base mitològica.

Finalment, amb el seu do de síntesi, Llauger precisa dos temes més, no sabríem dir si subsidiaris o formant una complementarietat fecunda: una història (o històries?) d’amor i alhora una reflexió sobre el propi quefer poètic.

El recurs emprat per Llavina no és nou, però ell el fa nou. Diversos autors actuals han reflexionat a bastament sobre el que en podríem dir peripatetisme : la fecunditat i profunditat filosòfica que pot proporcionar el caminar (no és exactament el flâneur baudelerià, tan ben estudiat per Walter Benjamin, que tracta del passejaire urbà). El nostre poeta passeja en un entorn natural i, en un moment donat, arriba a caminar-hi. Diguem que el passeig, que té quelcom de recreatiu i entretingut, esdevé camí que es converteix en una aventura vital d’intensitat metafísica.

És el camí de la Cançoneta incerta de Josep Carner (i mai més ben dit: els versos de Llavina traspuen ecos carnerians a desdir). Però aquest recurs, que és el que ens atrapa, perquè volem acompanyar el caminant en el viatge, no seria consistent sense dues premisses majors. En primer lloc, el motiu intertextual implícit: Homer (l’ Odissea ), els viatges (espirituals) de Ramon Llull, el deambular del Quixot cervantí, el buscador de tresors de la balada de Goethe, l’ Atles de Borges, el Nabí carnerià (per citar-ne alguns)... què fan sinó donar compte d’un trajecte?

La segona premissa és tant o més important que la primera: el geni de la llengua. Que la natura en totes les seves incidències amb el personatge que parla sigui observada i descrita amb cura d’entomòleg-poeta amb tota llei d’estris retòrics ben administrats no és cap casualitat, i que aquestes incidències siguin relacionades amb allò que ens puny a dins i ens condiciona humanament en tota l’extensió del nostre temps vital: el misteri que ens fa vius i que ens farà morts. El poeta és capaç de consignar-ho tot amb l’ofici i el do de la descripció que li són propis. En la qualitat de la prosa hi ha traces de Ruyra, de Pla, de Rodoreda (¿per ventura no exploten aquests prosadors qualitats poètiques del llenguatge?), i en els poemes, no cal dir-ho, un Carner ressetejat, si se’m permet l’expressió neològica: “De tant en tant, esclata una notícia / que ens fa pensar que res no és gratuït. / Cal que, en saber-la, et mostris agraït: / t’ajudarà a esberlar la superfície / d’aquest teu jo que tan sovint constreny”. Llavina assoleix aquí una fita literària.