M’agradaria parlar d’una altra cosa, i sobretot seria més fàcil. Però un article també ha de ser, a vegades, un acte de reconeixement del propi sentit moral, un deure de justícia i solidaritat, i la paraula deure no té, aquí, cap contingut que afeixugui, al contrari: parlar de Maria Aurèlia Capmany pot ser difícil, però és un deure que ens omple de vida -de la vida que ella ha repartit, i a alguns ens n’ha tocat una espurna.

Capmany tenia, per a mi, una enorme qualitat, que és la confiança en la vida, i amb aquesta mena de persones el diàleg i l’amistat apareixen sense saber com, però amb una complicitat profunda que no depèn de les idees ni de les hores passades junts. Amb la Maria Aurèlia no vam parlar mai d’escoles literàries ni de doctrines polítiques, sinó de les importantíssimes petiteses, curiositats i modestes satisfaccions de la vida. La Maria Aurèlia era una dona que practicava dues activitats molt fèrtils: pensar i associar. Quan, per cultura o per instint, aprenem a associar totes aquelles referències que el món ens dóna, el dogmatisme és impossible, i en conseqüència s’enriqueix la condició d’intel·lectual i, sobretot, la salut mental. La Maria Aurèlia era un antídot permanent contra la petulància i l’eixarreïment que amenacen la gent del ram -de qualsevol ram professional minoritari-. Esclar que era una intel·lectual, una dona de lletres d’una categoria fora de sèrie, però sabia el valor que tenia la gent altra i l’ofici propi, i amb aquestes dues consciències perfectament madurades es pot passar per la vida amb la seguretat íntima i la modèstia de gestos amb què hi ha passat Maria Aurèlia Capmany. Perquè havia après l’ofici de cistellera, sabia que l’ofici d’escriure tenia també la funció de la utilitat, i no se sentia pas disminuïda, sinó justificada, si feia un cove per a la novel·la, una panera per a un article, un cistellet per a la lletra d’una cançó.

Capmany estimava i respectava els seus col·legues escriptors, de qualsevol gènere, i jo li dec el text més cordial i, em penso, lúcid, que s’ha escrit sobre mi. Segur que molts altres poden dir el mateix. La tolerància vital de la Maria Aurèlia ha fet molt bé entre els qui l’hem tractada, i mai no oblidaré el dia que, parlant dels esquematismes socials, vam posar-nos d’acord a fer-nos regals que no toquen: ella em va enviar una azalea florida de vermell i jo li vaig portar uns havans que li agradaven. I tot això era possible perquè era, i n’estava orgullosa, una dona finestrera, i no un escriptor de laboratori, i perquè es deia Aurèlia, o sigui, una persona amb la qualitat de l’or, desinteressada per la bijuteria pretensiosa.

Ha mort nou mesos després que el seu Jaume Vidal, com si hagués nascut d’un embaràs de tristesa. La mort de la Maria Aurèlia, que ara no sabem batejar amb paraules, s’anirà fent gran dins la nostra vida.