Una colla de pirates del segle XVIII juguen al Tequila Rambo -prendre’s un xopet seguit d’una plantofada immediata- a la coberta d’un vaixell. És un dels anacronismes absurdistes de Guy, retrato de un bebedor (Fulgencio Pimentel, 2019), la novel·la gràfica que firmen a sis mans el belga Olivier Schrauwen (1977) i el tàndem d’historietistes experimentals francesos Ruppert (1979) i Mulot (1981). I hi ha més anacronismes en la parla dels personatges i en alguns acudits difícils d’adaptar -una ovació per a l’ocurrent traducció al castellà, de Regina López Muñoz-, en un còmic de pirates (post)moderns que té més a veure amb la novel·la picaresca i el Roderick Random de Smollett que amb el cànon de L’illa del tresor.

En efecte, no hi ha res més lluny de la novel·la moral de formació de Stevenson que aquest retrat sardònic i amoral del Guy, un pocavergonya sense escrúpols que improvisa la seva vida a cop de borratxera i robatoris, amb assassinats quan és precís. La improvisació guia també una història d’episodis anecdòtics que s’agrada massa en la seva estructura absent -potser l’aspecte més discutible de l’obra-, en la qual destaca l’alternança entre el món dels vius i el dels morts (a mans del Guy), una de les seves troballes més potables ja des del seu brillant disseny i posada en pàgina. L’apoteosi d’aquest antiheroi funest és, com es pot esperar d’un alcohòlic consumat, un delirium tremens fruit de la síndrome d’abstinència després d’un naufragi: en les seves tempestuoses al·lucinacions hi apareixen els morts que habiten un còmic purgatori des del qual observen les astracanades filibusteres del Guy.

Ciència-ficció d’avantguarda

El peculiar humor de Schrauwen, que podem lligar amb la tradició surrealista belga, impregna encara més el seu últim còmic en solitari, Vidas paralelas (Fulgencio Pimentel, 2019), una col·lecció d’històries curtes de ciència-ficció que el mantenen en la part alta del top d’historietistes d’avantguarda actuals. L’antologia és tant un homenatge al gènere que va alimentar el seu imaginar juvenil com un repertori d’assajos sobre alguns dels seus temes favorits: les convencions invisibles de la representació en el còmic, la sàtira discreta de la societat neoliberal i el neocolonialisme. Trobem aplicacions de nanotecnologia cerebral que tebeitzen la realitat (“et permet experimentar la vida com si fossis un personatge de còmic”), missatges del passat cap a un futur que no té temps ni interès per escoltar-los, trols mentals que fastiguegen un usuari que no es pot pagar un bon “antivirus cerebral” i vides literalment monetitzades. “L’any 2066, tots els ciutadans reben una renda bàsica vitalícia”, diu un text. El problema és que l’assignació “cobreix les necessitats bàsiques d’aquelles persones que pretenen viure 90 anys” i el protagonista, un tal Ooh-lle Schrauwen, vol viure 150 anys, així que el seu pressupost és “molt ajustat”. La ciència-ficció parla de les pors del present, i aquesta revisió del gènere no és cap excepció: els personatges de Schrauwen habiten un futur que podria ser, amb petits canvis, el nostre present neoliberal d’autoexplotació 24/7 i consum intel·ligent.

Dues peces destaquen sobre el conjunt: l’última del llibre -una odissea de robinsons espacials que parteix de la mateixa premissa que Jean Giraud (Moebius) a Los jardines de Edena (1988) per convertir-se en una mena de sàtira estranya del turisme neocolonial on l’arbitrarietat de la vida esguerra qualsevol pla i tecnologia-, i Grises,el primer relat del llibre. Grises és una fascinant paròdia de les novel·les gràfiques autobiogràfiques en què un xocant somni eròtic esdevé testimoni real de l’abducció alienígena del protagonista, que es defineix al començament d’aquesta manera: “Hola, em dic O. Schrauwen. Com a professional de la novel·la gràfica que soc, he triat explicar aquesta història en forma de còmic”. No és la primera vegada que l’autor utilitza falsos alter egos, però podria ser que aquesta fos la més memorable.