La modernitat ha empès la creació artística cap a un marc binari en què només hi caben els extrems: l’èxit i el fracàs. I el mínim per definir el triomf ha quedat establert per la lògica capitalista en poder viure del teu treball artístic. Què passa, doncs, amb els creadors que no generen capital? Quin lloc ocupen en la societat? La protagonista de Línea editorial (AIA Editorial, 2018) no és una artista maleïda ni un geni incomprès, només una dibuixant de còmic sense èxit. I comença a estar-ne tipa. “Dibuixo cada dia, faig il·lustracions, edito fanzins. Preparo projectes, envio mails a agències i editorials. [...] I res, no tinc encàrrecs, poca gent compra el que faig i no sé quant m’he gastat en imprimir pàgines a color per a beques que no he guanyat. Crec que ho deixaré córrer”. Arnau Sanz (Barcelona, 1984) retrata en aquesta magnífica novel·la gràfica un fracàs quotidià, mancat d’èpica, una derrota íntima que porta la protagonista a qüestionar-se el camí que ha triat, cansada de nedar contra una realitat impermeable a esperances i il·lusions. És possible triar-ne un altre, de camí? Quin és el preu de negar-se un mateix?

És inevitable detectar certs paral·lelismes entre el personatge i Sanz, un autor de traç espontani i expressiu, bregat en el món del fanzín i l’autoedició i amb obres notables com Tibirís (2017, Trilita Ediciones) i Llavaneres (2015, Edicions de Ponent) que no han rebut l’atenció i el reconeixement que segurament mereixien. Però seria un error interpretar Línea editorial en clau autobiogràfica perquè a Sanz li interessa molt més reflexionar sobre l’art com a motor d’identitat i sobre l’erosió que provoca l’acumulació de frustració i decepcions. I, en paral·lel, el còmic funciona també com una mena de making-of d’una obra, l’últim intent de la protagonista per guanyar la batalla perduda del reconeixement, que Sanz dibuixa en un estil diferent, recuperant els llapis de colors de Llavaneres i obrint Línea editorial al misteri.

Com apunta Cristina Daura en la faixa promocional del llibre, el sentiment de la protagonista és també el d’una generació de dibuixants amb un horitzó professional caracteritzat per la precarietat. Però en lloc d’atrinxerar-se en el lament, Sanz aconsegueix que Línea editorial esdevingui un testimoni de l’amor pels còmics i la necessitat d’expressar-se a través de l’art. En resum, una obra emocionant d’un autor pletòric com a narrador que encomana, malgrat tot, la passió per crear i transcendir.