Llegim 26/06/2021

Flavita Banana: "Vaig petar i em vaig adonar que no volia ser coneguda"

8 min
Flavita Banana al seu estudi de Barcelona

BarcelonaFlavita Banana (Oviedo, 1987) acaba de reeditar una nova versió del llibre que la va donar a conèixer, Las cosas del querer (Lumen), però no calen excuses per conversar amb una de les millors veus de l'humor gràfic actual. Ràpida, càustica i divertida, reflexiona sobre la seva obra amb la mateixa agudesa que els seus acudits assenyalen les nostres contradiccions i defectes. I sí, és crítica i combativa, però també implacable amb ella mateixa.

Publiques una versió ampliada i corregida de Las cosas del querer, el teu primer llibre del 2016. Què hi has corregit?

— N'he tret un parell de vinyetes perquè... Meh. No sé què hi feien, allà. I hi he afegit vint acudits nous una mica més punyents. Aquell llibre era molt suau. Amb el temps m'he tornat més guerrera i àcida i quan mirava Las cosas del querer pensava: “Uf, que tova que era llavors”. No li tenia gaire estima, però el llibre no parava de vendre's, ja anava per la setena edició. A Lumen van canviar d'editores i em van contactar per remirar-lo i perquè m'hi sentís més còmoda. I vaig pensar: "Per què no?" A més, l'edició d'ara és més digna, amb tapa dura i un fons blanc, i el to una mica més combatiu.

¿Et passa sovint, que mires enrere i ja no et sents identificada amb una vinyeta teva?

— Sí. De vegades tiro enrere al meu Instagram i en vaig esborrant coses. El més antic que hi tinc ara és de fa tres anys. No entenc Instagram com la història de la meva vida, sinó com una mostra del que faig. I si hi veig alguna cosa que ja no faig, doncs fora. Hi ha dibuixos antics que els miro i penso: "Ai, ànima de càntir, quina fe que tenies en segons quines coses!" O quina por, potser, perquè el llenguatge era molt suau i el dibuix molt net. Com em vaig esforçar per tenir el famós i deplorable traç femení, tan delicat i net! I encara sort que ja està desapareixent, perquè és un invent de les editorials per atreure les lectores. Com que als homes ja els venien els superherois, van pensar que una cosa més polida agradaria a les dones.

Curiosament, el teu traç és el menys polit i net si el compares amb altres autores d'humor gràfic.

— Sí, però no hi havia errors. El traç era relativament uniforme, però ara ja no. De fet, a l'últim llibre cada vegada és més brut. I a mi són les vinyetes que més m'agraden.

Vinyeta de Flavita Banana a 'Archivos Espaeciales'

Moderna de Pueblo explicava que la seva evolució feminista la va portar a qüestionar-se el seu estil cuqui en colors pastel però que després de reflexionar-hi va decidir reivindicar-ho.

— És que el que hem fer desaparèixer és la idea de traç femení com a contraposició d'un traç masculí. ¿Per què no hi poden haver homes que dibuixin digitalment i amb colors plans? Moderna de Pueblo va ser una de les primeres autores que va arribar al gran públic fent humor gràfic, i és a partir de la seva obra i d'algunes de les primeres coses de Paula Bonet que les editorials van configurar la seva idea del traç femení. Però hem de deixar de parlar de traç femení i parlar simplement de traç.

El món del còmic i de l'humor ha sigut tradicionalment molt masculí.

— I no parlem del món de la vinyeta de diaris! Però jo m'hi he sentit bé. Quan vaig guanyar el premi Gat Perich, la nit abans feien un sopar amb tot el personal de la vinyeta catalana i espanyola, i eren tot homes. Però van tenir una actitud molt protectora amb mi, paternalista en el bon sentit. Si hagués sigut un noi de 30 anys potser no m'haurien protegit tant, però a mi em van anar bé els consells i que em felicitessin sense infantilitzar-me. Era com: “Que bé, per fi hi ha gent jove aquí”. En realitat, més que el món de la vinyeta el que fa més por és el periodístic: directors, editors, redactors... Per sort, poc després d'arribar a El País hi va entrar la Soledad [Gallego-Díaz] com a directora i em vaig sentir una mica més a casa. A mi em passa que, com més dones hi ha, més a gust m'hi trobo.

Al teu últim llibre hi ha una vinyeta en què algú et diu si has trigat un minut a fer un acudit i tu li etzibes “He trigat 32 anys!" Quin és el teu procés? Quant de temps dediques a pensar cada vinyeta i dibuixar-la?

— Ara he acabat una vinyeta per a La Maleta de Portbou que he trigat dues setmanes a fer. La directora em va enviar el text, me'l vaig llegir i des d'aleshores sempre tinc la idea de fons, tant si vaig al mercat com si parlo amb gent. Jo els esbossos els faig al cap, no provo mil coses en paper. Vaig pensant fins que... pam! En aquest cas, el text parlava de vegetarianisme i de com tractem els animals. I se'm va ocórrer dibuixar una sirena asseguda a taula mirant-se un plat de peix i dubtant si menjar-se'l o no. Però el mètode pot variar, esclar. Quan faig una vinyeta diària no treballo igual.

T'han plagiat gaire?

— Sí, a sac. De vegades em veig etiquetada en coses i haig d'escriure: “Ep, que no soc jo”. N'hi ha de dos tipus: còpies d'idees o de traç i estil. D'això últim cada vegada n'hi ha més, sobretot noies feministes que comencen i fan servir el mateix pinzell que jo i dibuixen dones amb cabells que són com una massa informe... És clavat. Si la intenció final és ajudar al feminisme, mira, que em copiïn és un dany col·lateral. El que sap greu és que sovint opten pel teu estil perquè veuen que funciona i volen tenir molts seguidors ràpidament. M'imagino que ja els passarà. Qualsevol persona que copia un estil no s'aguanta.

I tu com el vas trobar, l'estil?

— Va ser un procés d'anar destil·lant, d'anar traient detall. Però el vaig trobar quan vaig provar el meu pinzell, el Pentel Brush, que és com un boli amb un pinzell de punta. La tinta és a dins i el traç és molt rotund i molt brut. I m'agrada que sigui una mica brut, perquè no soc gens delicada. Quan vaig començar feia servir plomí amb tinta xinesa i, a banda de la mandra d'anar sucant tinta i que de seguida s'acabés, el traç era massa fi. Amb el digital, l'ull no capta bé una pantalla que tingui més blanc que línia. Hi ha d'haver una proporció més gran de negre.

Vinyeta de Flavita Banana a 'Archivos Espaeciales'

Sempre has treballat en un format molt depurat de vinyeta o doble vinyeta. ¿No t'atrau la idea de fer alguna història més narrativa?

— M'ho he plantejat però soc molt poc constant i em canso de tot molt de pressa. Mantenir un personatge durant mesos em frustraria i llavors em posaria trista perquè no soc capaç d'acabar res. Per això tiro pel format vinyeta, perquè cada dia és nou.

Jugues molt amb l'ambigüitat. T'han malinterpretat alguna vegada?

— Sí, moltes. Fa poc amb una vinyeta publicada a Lardín d'una parella tenint sexe al llit a quatre grapes i dos gossos mirant-se'ls i dient: “D'això se'n diu apropiació cultural”. Jo volia dir que avui es fa servir molt a la lleugera aquesta expressió i que se li hauria de tenir més respecte. Avui hi ha tres o quatre temes que no pots tocar si no ets del col·lectiu afectat, no importa que sigui per defensar-lo. Però crec que la funció de l'humor és posar un tema damunt la taula. Al final, el que faig no és befa sinó un comentari d'opinió. I tinc el defecte de confiar massa en el públic. Però és que no hi ha res que em faci més ràbia que alguns comptes que fan unes vinyetes tan senzilles i d'un humor tan mastegat que no has de pensar gens, es limiten a plasmar el que passa al món tal qual.

I quina vinyeta t'ha portat més problemes? Quin seria el teu equivalent a la portada dels reis follant de Manel Fontdevila?

— La de la família nombrosa, que és a Arhivos Cósmicos. S'hi veu una família amb sis fills i un aspecte com de dretes. I el pare diu: “Aquests són els nostres fills: Tradició, Patriarcat, Passat, Església, Masclisme i la petita Monogàmia... Per descomptat, de grans podran ser el que vulguin”. L'Associació de Famílies Nombroses d'Espanya va fer una petició a Change.org que va aconseguir 5.000 firmes perquè es retirés la vinyeta, perquè no representava correctament les famílies nombroses. Però no va servir de res. Change.org no funciona, ja ho sabeu! A El País es va dubtar si calia publicar-ho a la secció de cartes i jo respondre-hi després. Al final van respondre ells a l'editorial del diumenge següent, sense al·ludir expressament a mi però defensant que els opinadors del diari puguin dir-hi la seva, que per això els contracten. Aquella mateixa setmana El Roto també estava en el punt de mira per una vinyeta contra el Procés i em va semblar bonic que el diari sortís en defensa de tots dos, que en realitat teníem posicions quasi oposades.

Amb les xarxes socials saps de seguida quines vinyetes funcionen millor i quines agraden menys. Com t'afecta aquest feedback?

— Doncs mira, les vinyetes meves que més agraden són les que parlen d'amor i de la parella, i he decidit deixar de fer-les. Ja no m'agraden. I això que és el que es venia més bé a la meva botiga online, em forrava. Però tant és, les he deixat de vendre totes menys una perquè el soci que porta la botiga em va dir: “Sisplau, aquesta no la treguis que hem de menjar”. Potser em sabotejo comercialment, però prefereixo ser coherent que rica.

Publiques en un petit segell de còmic d'humor, Caramba, que pertany a una editorial independent, Astiberri. Però segur que reps moltes ofertes d'editorials grans.

— Sí, però els llibres es vendran igual. I si els llibres es venen igual, vull ser amb qui em tracti millor. I a Astiberri, per ser més petits, et tracten molt bé. I si tens una època en què no tens ganes de fer xerrades o signatures, ho entenen i et defensen. No és una fàbrica d'imprimir diners. En altres editorials, tot va bé fins que no vens. Però a Astiberri, si trigues dos anys a entregar el llibre no passa res, t'estimen igual. La meva agent em diu que si algun cop vull publicar amb una altra editorial, que endavant. Però per què? Si ja m'hi trobo bé. No m'agrada la pressió mercantil, que em considerin una gallina ponedora.

Com portes la pressió d'haver-te convertit en una persona coneguda?

— Intento no ser gaire mediàtica. De fet, no faig res de televisió. Al principi fa il·lusió que et coneguin, però fa uns quatre anys em va agafar un parraque. Estava fatal: tenia ansietat, no podia anar enlloc ni fer xerrades i no sabia què em passava. Crec que vaig fer un pet, no vaig saber gestionar l'èxit. I em vaig adonar que no volia ser coneguda. M'agrada que es conegui la meva feina, però no a mi. Vull anar pel carrer tranquil·la i poder estar de festa borratxísima i per terra sense que la penya em digui: "Ui, mira, és ella". Vull continuar sent una persona normal, amb els col·legues normals. I en això soc molt clara.

Estem a punt d'acabar una entrevista amb Flavita Banana sense haver parlat de feminisme.

— Ai, sí, per favor.

No, no te n'escapes. Als teus llibres hi ha mil temes diferents, però molts et continuen veient com “la humorista feminista”. Ha acabat sent una càrrega, l'etiqueta?

— Sí, perquè és reduccionista. Hi ha molta gent que és feminista i no per això són “el fruiter feminista” o “la carnissera feminista”. No parlo sempre de feminisme, parlo de tot. Perquè se m'encasella així? A mi em tanca portes. Les que se m'obren, m'encanten, i mai renegaré del feminisme, m'encanta donar-hi un cop de mà, ser un referent per a algú i ajudar a passar millor aquesta vida de dona. Però faig més coses. Reduir-me a la humorista feminista és un clickbait de la premsa i les editorials, una tècnica per vendre. I no vull dir que no sigui una humorista feminista, sinó que soc moltes altres coses.

stats