En una escena més aviat còmica del primer episodi de Rusty Brown, la nova i magistral obra de Chris Ware, l’autor es retrata ell mateix com un professor de dibuix que fa de model per als seus alumnes, alternant una sèrie de postures i animant la classe a dibuixar-lo de forma àgil i immediata, atrapant amb el llapis els seus moviments. “No es tracta de dibuixar bé sinó de capturar la vida”, recorda el professor. El dibuix del Chris Ware real no té res d’urgent: és gèlid, estàtic i d’una precisió gairebé maníaca i les seves pàgines són un petit miracle d’arquitectura narrativa. I, tanmateix, cap autor de còmics -i potser de cap altra disciplina- ha capturat millor l’experiència de viure i la manera com els esdeveniments i el pas del temps conformen cada individu. Ware no es limita a relatar fets, sinó que intenta reproduir els mecanismes de la memòria i la percepció, aproximar-se a la consciència humana. Per artificiós i fred que pugui semblar, el seu treball no busca altra cosa que connectar el lector amb la realitat complexa d’una altra vida. I sovint ho aconsegueix, amb resultats emocionalment devastadors.

Rusty Brown arrenca un matí nevat a Omaha a meitat dels anys 70. Contradient les expectatives del títol, Rusty Brown no és el protagonista del còmic, només un nen introvertit i objecte de bullying que serveix com a fil conductor dels altres personatges del llibre: el seu pare, professor de literatura a la mateixa escola; la mestra del Rusty, la senyoreta Cole, i un dels pinxos que el torturen diàriament, el Jordan. En el primer episodi, Ware segueix els protagonistes al llarg d’un matí qualsevol, superposant els punts de vista per crear en el lector la il·lusió del temps real; però és només el primer contacte amb uns personatges que explorarà en els episodis posteriors, disseccionant les seves vides amb recursos narratius inesperats i una profunditat aclaparadora. És particularment impressionant el capítol dedicat al Jordan -que ja havia aparegut a l’edició americana d’ Acme Novelty Library -, potser el punt més àlgid de la trajectòria de Ware, que desplega la vida sencera del personatge des dels primers balbucejos fins a l’agonia al llit de mort, amb un dibuix extraordinari que evoluciona i creix amb el Jordan, del simbolisme figuratiu de la infància a les imatges fractals i desestructurades dels agònics moments finals.

Després dels experiments amb els formats i l’ordre de lectura de Fabricar historias, a Rusty Brown trobem un Ware més concentrat en el llenguatge narratiu però igualment audaç. Una de les seves transgressions, tanmateix, resulta com a mínim polèmica: reduir el cos de lletra i la mida d’algunes vinyetes fins al punt de fregar la il·legibilitat. La intenció de Ware és reproduir en el lector el procés de selecció d’estímuls amb què gestionem l’excés d’informació de l’experiència humana, però al capdavall molts lectors acabaran agafant una lupa, sobretot en el capítol dedicat al pare del Rusty, que inclou una pàgina amb 177 vinyetes. En última instància, el que eleva Rusty Brown a la categoria d’obra mestra no són aquests detalls formals sinó la intensa empatia de Ware cap als personatges i la seva capacitat per fer-nos reflexionar sobre la dificultat d’establir connexions reals entre nosaltres tot i la intricada xarxa de relacions que ens uneix. En aquest sentit, l’episodi de la senyoreta Cole és el més subtil però també el més demolidor, un retrat emocionant fins a les llàgrimes d’una heroïna invisible marcada pels prejudicis racials i una mare negligent. Una vida qualsevol: petita, noble i tràgica.