BarcelonaDurant les primeres dècades de la postguerra, la indústria d'entreteniment més important d'Espanya no era el cinema ni la música sinó el còmic, un sector aleshores dominat per una editorial catalana que va crear un model d'historieta amb personalitat pròpia i personatges inseparables de la cultura popular. Bruguera va ser una gran fàbrica d'historietes i novel·les, però la seva pròpia història és fascinant i plena de creadors genials, rebel·lions frustrades, condicions de treball draconianes i esperits lliures –malgrat tot– com el creador d'Anacleto i Las Hermanas Gilda, Manuel Vázquez. Ell és, de fet, un dels protagonistes del còmic El pacto, de Paco Sordo (Puerto de Santa María, 1979), un prodigiós metathriller ambientat en la Bruguera de 1957 que s'endinsa en la intrahistòria de l'editorial per reinventar-la en forma de realitat alternativa en què el gran autor de la casa no és Ibáñez, sinó un fictici Gorriaga que segresta Vázquez i l'obliga a dibuixar per a ell.

“El personatge i l'obra de Vázquez són igual de fascinants pel mateix motiu: la seva llibertat –explica Sordo–. Començava a dibuixar les vinyetes sense saber com les acabaria, tenia una frescor brutal, i la seva forma de viure era igual: en una Espanya en què ser lliure era molt difícil, ell ho era al preu que fos. Això té el seu costat fosc, esclar: la seva vida és apassionant però no sé si m'hauria agradat tenir-lo de company”. Qui sí va treballar amb Vázquez va ser el director Óscar Aibar, que als 19 anys hi va coincidir a la redacció de Makoki i va començar a recopilar les anècdotes de petites estafes i enganys que l'home li explicava. Anys després les va convertir en el guió d'El gran Vázquez, un biopic sobre el dibuixant de Bruguera. “La pel·lícula té alguna pinzellada neorealista perquè l'home va viure moments realment miserables, però no vaig voler explicar tota la veritat del personatge sinó imprimir la llegenda”, diu Aibar, orgullós que la pel·lícula revifés l'interès en l'obra de Vázquez i la donés a conèixer entre les noves generacions.

Vinyetes sobre Bruguera

El gran Vázquez és l'única ficció cinematogràfica que existeix sobre la història de Bruguera i els seus autors –Ibáñez també hi té una presència destacada– i en l'àmbit del còmic tampoc abunden les incursions en el tema. Una és l'extraordinària El invierno del dibujante, de Paco Roca, de la qual s'acaba de publicar una edició ampliada amb una dotzena de pàgines extra. La novel·la gràfica recorda com el 1957 –el mateix any en què s'ambienta El pacto– els millors autors de la casa van marxar de l'editorial per fundar la revista independent Tío Vivo, un moviment d'emancipació laboral finalment frustrat però que, indirectament, va obrir la porta de Bruguera a la generació d'Ibáñez, Raf i companyia.

La resta de còmics sobre Bruguera són més anecdòtics, com la historieta de sis pàgines sobre un personatge basat en Vázquez que van publicar Alfredo Pons i Pilar Herrero el 1981 a El Víbora o l'àlbum El 35 aniversario de Mortadel·lo i Filemó en què Ibáñez passa revista a la seva carrera des dels codis humorístics de la sèrie. En general, els guionistes i dibuixants que van passar per l'editorial no han deixat testimoni per escrit ni en vinyetes de la seva experiència. “L'excepció seria El tramvia blau, la novel·la semibiogràfica de Víctor Mora –assenyala l'especialista en Bruguera Pablo Vicente–. La meva teoria és que els autors tenien moltes relacions dins l'editorial i no van voler que la sang arribés al riu. Però també pot ser que el tema no interessés, perquè durant molts anys Bruguera va quedar associada a l'Espanya del franquisme i la dictadura, tot i que ara sabem que en realitat allò era un niu de rojos com Escobar, que després de la guerra va ser empresonat per anarquista”.

Panorama assagístic

Vicente és autor d'Auge y caída de una historieta, un assaig del 2016 que aborda l'última etapa de l'editorial i el seu col·lapse. “Quan el vaig escriure era el període que menys s'havia estudiat i que tenia pitjor fama entre els estudiosos, perquè és quan Bruguera es torna més comercial. Però és molt interessant: els autors de l'època tenen els referents claríssims, un llegat assumit que els inspira i els empeny. I alhora gaudeixen d'una llibertat que els autors clàssics no van tenir perquè Rafael González ja no hi és i la dictadura s'està acabant”. Aquesta etapa també està explorada en el documental finançat per micromecenatge Generación B. Los últimos cómics de Bruguera, de José María Guerrero.

En divulgació sobre Bruguera, tanmateix, el gran referent és Antoni Guiral, autor de monografies sobre Vázquez i Superlópez i dels assaigs Cuando los cómics se llamaban tebeos i 100 años de Bruguera. Ell assenyala la importància del llibre pioner de Terenci Moix Los cómics. Arte para el consumo i formas pop (“va ser el primer i, a més, va donar el terme Escola Bruguera”, diu) i sobretot de La historieta cómica de postguerra, de Juan Antonio Ramírez, perquè “va posar els punts sobre les is evidenciant que aquelles historietes en realitat parlaven molt de tots nosaltres”.

Per a Guiral, Bruguera s'ha investigat prou bé en els últims anys amb llibres valuosos com Raf. El gentleman de Bruguera, de Jordi Canyissà, però encara queda terreny per explorar: "Bruguera no te l'acabes mai, té moltes llums i moltes ombres”. D'aquestes últimes, Guiral destaca la falta d'estudis sobre autors com Giner, Blas Sanchis o Iranzo i l'escassetat de treballs sobre "un autor tan important com Jan". Vicente troba a faltar algun assaig sobre Víctor Mora: “Va ser el gran guionista de Bruguera i té bestsellers com El capitán Trueno i El Jabato, que venien milions d'exemplars. A més, ell és una figura molt interessant, comunista represaliat que va passar per la presó”. Sordo, en canvi, voldria llegir més sobre la figura de Rafael González, director de Bruguera durant l'etapa gloriosa i responsable de la línia editorial i de la renovació de Pulgarcito. González és un dels personatges d'El pacto, però el mateix Sordo encara no té clar “si era un geni o un tirà”.

Però segons Aibar, els grans oblidats de Bruguera no són els autors de còmic, sinó els literaris, figures com Silver Kane (pseudònim de Francisco González Ledesma) que venien milions d'exemplars als quioscos i que escrivien a un ritme frenètic. El pròxim projecte del director és, de fet, una novel·la ambientada en el món d'aquests autors. “Als Estats Units han sabut reivindicar la seva literatura pulp mentre que nosaltres l'amaguem com si ens avergonyís –lamenta–. I no hem d'oblidar que Corín Tellado és l'autora espanyola més llegida, només superada per Cervantes”.