El 2016 Hanna-Barbera i DC van arribar a un acord per publicar noves sèries de còmics basades en personatges del mític estudi d’animació. Absents de la graella televisiva actual i desconeguts per les generacions més joves, la idea era fugir de les fórmules encotillades que predominen en les adaptacions al còmic de sèries animades i no posar límits a la imaginació dels creadors. Així van sorgir un Scooby-Doo futurista i distòpic amb un Shaggy tatuat i hipster ( Scooby Apocalypse ), una versió dels Autos locos recreada per Mark Sexton, el dissenyador dels vehicles apocalíptics de l’últim Mad Max ( Wacky Raceland ), i la que a priori semblava menys atrevida, Los picapiedra, però que ha acabat acaparant elogis de la crítica i nominacions als Eisner.

Recopilada per ECC en un sol volum, Los picapiedra recupera el propòsit de sàtira social que alimentava la sèrie animada, que des del 1960 al 1966 va reflectir a través de l’humor i la paròdia la classe mitjana nord-americana sorgida arran de la bonança econòmica dels anys 50. El còmic de Mark Russell i Steve Pugh aconsegueix un equilibri insòlit entre l’homenatge a l’univers prehistòric de la sèrie (actualitzat amb un dibuix més realista) i l’adaptació del seu esperit crític als nostres dies, exposant l’absurd dels rituals socials i reflexionant sobre les forces econòmiques, polítiques i religioses que condicionen el nostre dia a dia.

Més fosca i pessimista que l’original -en sintonia amb els temps presents-, Los picapiedra continua orbitant al voltant de les famílies Picapiedra i Mármol -la feina a la pedrera, les sortides a la pista de bitlles, la vida familiar amb la dona i els fills-, però incorporant novetats com el passat militar de Pedro i Pablo o l’afició a l’art de Vilma que permeten a Russell retratar l’elitisme de l’art contemporani o la utilització de la guerra per obtenir rèdits polítics. El gir més original del còmic és acostar-se a la vida interior dels animals que fan de mobles i electrodomèstics en l’univers Picapiedra, explorant la soledat de l’elefant aspiradora o l’angoixa existencial de l’armadillo que fa de bola de bitlles. “Em llança rodant per terra tan fort com pot. Sense cap motiu! He intentat esbrinar què fa que estigui tan enfadat, però no hi ha res a fer”, explica a un amic la pobra bestiola.

Gairebé no hi ha tema que s’escapi de l’aguda mirada de Russell: el consumisme sense fre, la religió, la monogàmia (en el còmic una pràctica contra natura), el populisme polític, el capitalisme... I, tanmateix, no cau en la retòrica alliçonadora: Los Picapiedra és un còmic sempre divertit que combina amb naturalitat profunditat i entreteniment, sorprenent el lector en cada pàgina amb una allau d’idees que no abunda en el còmic mainstream o independent. Algunes són hilarants -els alienígenes que visiten la ciutat dels protagonistes com si fossin anglesos a Magaluf- i d’altres més pertorbadores: l’emblemàtic iabadabadú és aquí un mantra que els veterans de guerra repeteixen per calmar els nervis.