Llegim 20/03/2021

Constel·lacions familiars: 'Para los míos', de Juanjo Sáez

2 min
Una de les pàgines del llibre de Juanjo Sáez

BarcelonaEn un commovedor fragment de la novel·la El clamor de los bosques, de Richard Powers, un personatge xinès es veu en l’obligació d’explicar a una agent de duanes nord-americana el significat de la pintura heretada que transporta. Hi apareix el retrat de tres savis que han assolit la gran Il·luminació. En el seu pobre anglès, el personatge intenta resumir el contingut del que aquelles figures han vist: «Allò Veritable significa: éssers humans, molt petits; i la vida, molt gran». A les primeres pàgines de Para los míos, Juanjo Sáez fixa una síntesi no menys radical: «Amb l’origen de l’Univers va néixer tot i després de molt va néixer la nostra família».

L’estil de Sáez, amb un traç aparentment maldestre, paraules ratllades i correccions a la vista, podria fer pensar en un personatge com l’imaginat per Powers: algú que, tot i veure’s obligat a bracejar amb dificultat en un idioma visual en què altres es mouen amb transparent gracilitat, és capaç d’arribar al moll de l’os de les coses, a l’essencialitat del que realment importa. Un podria buscar altres parentius, tot arriscant-se que Para los míos sembli una proposta més elevada del que aquest colpidor exercici d’humilitat vol ser: llegint l’últim llibre de Sáez aquest crític ha pensat en el concepte d’epifania segons James Joyce i també en el sentit d’allò sagrat expressat en el cinema de Yasujiro Ozu, on el gest humà més quotidià pot desbordar els límits del que és tangible.

Una delicadíssima obra epistolar sobre la pèrdua

Para los míos és una delicadíssima obra epistolar sobre la pèrdua: una restitució del que no es va dir, articulada anys després que l’autor perdés, en un temps extremadament reduït, tot el seu entorn familiar directe. Sáez, que va passar d’incisiu cronista de la modernitat a lúcid explorador del seu propi narcisisme i les seves contradiccions, fa aquí un salt considerable, qüestionant la centralitat de la seva mirada per proposar-se com la peça òrfena d’una constel·lació d’afectes que, com passa en moltes famílies, «mai va ser gaire comunicativa».

Sáez no cedeix mai al sentimentalisme, però tampoc tem caure en el terreny de la bijuteria filosòfica i la poesia fràgil, perquè la veritat que es transmet pàgina rere pàgina guanya sempre el pols a les reserves de qui tingui certa fòbia al despullament emocional. Només la fluorescència digital d’algunes solucions de coloració interfereixen en l’íntim pacte que estableix Sáez amb els seus lectors, obligats a sentir-se privilegiats intrusos d’un potent exercici introspectiu. 

stats