Amb el tancament d’Orgullo y Satisfacción, la publicació digital creada pels dibuixants que van plegar d’ El Jueves, no només va desaparèixer la millor revista de còmic de l’Estat, sinó un dels pocs espais que fomentaven l’exploració de nous camins expressius en el còmic d’humor. Entre els autors d’aquell col·lectiu hi havia el madrileny Luis Bustos, que cada mes dibuixava petits assaigs gràfics sobre temes diversos plens de solucions visuals imaginatives. L’esperit d’aquelles historietes es porta al límit a Pop (¡Caramba!, 2019), el nou llibre on Bustos fa un enciclopèdic recorregut per la història de la música popular en clau d’humor i on, una mica a l’estil de la tira Es pop -publicada a la revista Rockdelux-, l’autor cataloga gèneres, formats i temàtiques alhora que desplega una allau d’idees formals.

L’originalitat comença per la mateixa edició del còmic, que es presenta en forma de coberta de vinil amb dues cares i, per tant, dos sentits de lectura: quan arribes al cinquè tema de la cara A, la immersió en l’electrònica de We don’t play guitars, cal girar el còmic i punxar Stravaganza, el primer tema de la cara B. I compte, que l’agulla salta a Record this! -aproximació a la història dels formats i suports musicals- i la historieta pot entrar en un bucle. Es nota que Bustos i els seus editors (Manuel Bartual i Alba Diethelm) han gaudit imaginant formes enginyoses de jugar amb el format. I és obligat aplaudir l’esforç que sempre han posat a ¡Caramba! per fer edicions cuidades i especials, des d’aquell cadàver exquisit en forma de rotllo de cinc metres o la llibreta amb els acudits de Manel Fontdevila, Reunión.

Però Pop no és només un llibre-objecte, també és un tsunami d’anècdotes, curiositats i descobriments, a banda d’informació més bàsica, tot entrelligat per un humor sorneguer i gamberro que barreja les estridències lingüístiques de l’escola Bruguera i els acudits còmplices a l’estil del ¡Para ti, que eres joven!, de Monteys i Fontdevila. El toc personal de Bustos és la seva inquietud i ganes d’experimentar amb l’estil, partint d’un bitò de negre i vermell al qual sap treure molt de suc, amb composicions de pàgina molt dinàmiques i jocs estilístics com el pixelat del capítol dedicat a la música electrònica, a més de llançar homenatges que van des d’Ibáñez a Jack Kirby i Jaime Hernandez. Les úniques pegues d’aquesta cosmologia enciclopèdica és algun petit lapsus (Thriller el va dirigir John Landis, no Joe Dante) i el fet que la lectura completa d’una tirada pot saturar una mica. Si Pop fos un disc no seria de punk sinó de post-rock progressiu; és millor recrear-se en cada tema i no escoltar-los tots de cop.