Tillie Walden (Texas, 1996) és l’última gran sensació de la novel·la gràfica. No es recorda una irrupció tan contundent i precoç en el mercat internacional com la que ha protagonitzat amb Piruetas (La Cúpula, 2018), un monumental relat de formació de quatre-centes pàgines en què la seva sortida de l’armari s’entrellaça amb la seva experiència com a patinadora professional. Si això ens va sorprendre, més impressionant va ser descobrir que Piruetas ni tan sols era el seu primer còmic. Walden porta el dibuix a la sang i sembla que necessita expressar-se a través del dibuix compulsivament, com qui necessita respirar. La seva nova obra, En un rayo de sol (La Cúpula, 2019), és una bona prova d’això: l’autora la va desenvolupar primer com a webcòmic -encara realitzat de forma artesanal- per entregues que podien llegir-se gratuïtament a la seva web. El resultat, un cop recopilat en paper, són dos llibres de més de 500 pàgines en total en què Walden ofereix la seva pròpia versió del gènere de la ciència-ficció.

En un rayo de sol explica la història de la Mia, una jove que, després de patir una dura pèrdua, s’enrola en una brigada que viatja per l’espai restaurant edificis abandonats en diferents planetes i asteroides. Uns ben mesurats flash-backs permetran anar coneixent els motius de la seva tristesa i ens prepararan per a la recerca que s’inicia en el segon volum. L’obra s’insereix en el corrent més crepuscular i poètic de la ciència-ficció: a Walden no li interessa recrear un món factible ni explicar cada detall, sinó que, més aviat, es concentra en les emocions i en la càrrega simbòlica de les arquitectures decadents i l’espai profund, que constitueixen, paradoxalment, un àmbit íntim per a les protagonistes. I això és perquè, com en les millors obres del gènere, el veritablement important són les relacions humanes.

Tot i que el to del relat recordi una mestra de la ciència-ficció com Ursula K. Le Guin, els referents de Walden semblen venir del Japó. Principalment, l’ space opera sentimental de Moto Hagio, ¿Quién es el 11º pasajero? (Edicions Tomodomo, 2017), i el caràcter reflexiu, tenyit de denúncia ecologista, dels llargmetratges d’Hayao Miyazaki. La influència del manga, reconeguda per la dibuixant, s’aprecia també en el ritme de la narració i la intenció contemplativa de moltes de les seqüències, que busquen submergir-nos en un estat d’ànim malenconiós i profundament intropectiu.

Sorprèn la perícia narradora d’una autora que amb prou feines passava dels vint anys quan va iniciar la història: el control dels espais i els diàlegs és tan intel·ligent com l’estudiat ús del color, sempre aplicat amb una clara càrrega emocional. Perquè, al final, En un rayo de sol és principalment una història d’amor i amistat. Una en la qual s’aprecia que Walden acaba de començar la vida adulta i, per tant, encara no hi ha gaire espai per al cinisme amarg, però amb sorprenents cops de realitat i maduresa pel camí. I el que és encara més notable: una subtilesa en l’exposició digna d’autors experimentats, especialment pel que fa als elements crítics de la història. En la societat que imagina Walden no existeixen els homes, i totes les famílies i institucions estan formades únicament per dones. Però això no converteix aquest món en una utopia, ni la intenció ideològica que té la decisió se subratlla en cap moment: tot succeeix amb gran naturalitat.

En un gènere que en el seu vessant més comercial està dominat per l’acció violenta i la reflexió sobre la cibernètica posthumana, En un rayo de sol s’alça com una obra original i personal, amb la qual Tillie Walden es consagra com una de les autores més interessants i fresques del còmic actual.