Deia Patricio Guzmán que un país sense documentals és com una família sense àlbum de fotos. El cineasta xilè es referia al cinema documental, però la frase serveix per a totes les arts narratives que fixen la memòria dels pobles d’una manera o altra. Si Guzmán va deixar testimoni de la revolució social del govern d’Unitat Popular de Salvador Allende (i posterior derrocament) a la monumental La batalla de Chile, ara són el guionista Carlos Reyes i el dibuixant Rodrigo Elgueta els que aborden el mateix període amb les eines pròpies de la historieta documental. Els anys d’Allende, editat en català per Tigre de Paper i en castellà per La Oveja Roja, reconstrueix de manera exhaustiva l’ascens al poder d’Allende i les convulsions socials que van acompanyar els seus tres anys de govern: el clima d’esperança de les classes populars, els atacs furibunds de l’oposició conservadora, els conflictes interns d’una esquerra dividida... Un experiment socialista observat amb alarma per uns Estats Units que no volien una altra Cuba a l’Amèrica Llatina en plena Guerra Freda i van maniobrar des de l’ombra per convertir el país en un polvorí a punt d’esclatar.

La ironia és que aquesta història apassionant encara és desconeguda per molts xilens. El règim de Pinochet no només va torturar i assassinar milers de persones, també va segrestar la memòria d’uns anys fonamentals per entendre el Xile actual. És per això que el treball de Reyes i Elgueta està documentat fins a l’extenuació, ple a vessar de dades, cites i noms; el seu objectiu no és explicar una història sinó contribuir a la restauració de la memòria històrica del país. Aquesta ambició també explica la sorprenent decisió -tenint en compte que els autors són xilens- de fer servir com a fil conductor un personatge estranger, el periodista nord-americà John Nitsch: és l’excusa narrativa que permet a Reyes i Elgueta moure’s tant pels passadissos del poder com pels cercles de l’esquerra revolucionària, per l’ambaixada dels Estats Units o pels barris més humils. Inevitablement, la trama de Nitsch i el seu enamorament de la revolució xilena i d’una militant del MIR (Moviment d’Esquerra Revolucionària) queda eclipsada per la dimensió històrica. En aquest sentit, la novel·la gràfica Vencidos pero vivos (Norma, 2016), que Le Roy i Locatelli basen en el testimoni de la col·laboradora del MIR Carmen Castillo, serveix de lectura complementària, més personal i emotiva.