CÒMIC
Xavi Serra
Barcelona

Còmics, drogues i rock'n'roll a l'Hospitalet

Jaime Martín tanca la trilogia familiar amb l'autobiogràfic 'Siempre tendremos 20 años'

Vinyetes de 'Siempre tendremos 20 años', de Jaime Martín / NORMA EDITORIAL Zoom

Era inevitable: després d'abordar la història dels avis a Jamás tendré 20 años i el servei militar del pare a Las guerras silenciosas, a Jaime Martín li ha arribat el moment d'enfrontar-se a ell mateix com a protagonista de la seva obra. Siempre tendremos 20 años, publicat com els anteriors per Norma Editorial, arrenca amb la mort de Franco, quan Martín només tenia 9 anys, i arriba fins als pitjors anys de l'anterior crisi econòmica, però sobretot posa el focus en el que passava quan l'autor era jove en un extraradi ple de precarietat, violència i drogues.

Era un paisatge social en ebullició que l'autor va recórrer en companyia dels còmics, el rock i, sobretot, la colla d'amics, herois en segon pla d'unes memòries generacionals amb què Martín torna d'alguna manera al territori de Sangre de barrio, el brillant debut amb què el 1990 va guanyar el premi a l'autor revelació del Saló del Còmic de Barcelona. I això que durant molts anys n'estava tip de sentir a parlar de Sangre de barrio. “Semblava que no hagués fet res més. Simplement tenia ganes de fer altres coses; és avorrit dibuixar sempre edificis i paisatges urbans”, protesta Martín, que portava més de quinze anys allunyat dels ambients marginals del seu primer còmic.

Un cant ('heavy') a l'amistat

Martín ja no explica històries de delinqüència juvenil, però sí de joves que fan del grup d'amics i els codis de l'adolescència el lloc a partir del qual es construeixen com a persones. “A Sangre de barrio hi havia inclòs molta anècdota d'amics i una part d'inventada, però sense adonar-me'n també molt de mi mateix, sobretot del viatge iniciàtic de pertànyer a un grup”, diu. També torna la música, que s'inscriu en forma de lletres d'himnes rock de Thin Lizzy i recreacions de concerts de Motörhead o Ramones en què Martín captura l'energia elèctrica i la sensació de perill que envoltava la cultura heavy dels 80. Ell hi va ser i no se n'oblida.

Jaime Martín, dibuixant còmic Zoom

Jaime Martín, dibuixant còmic / JORDI ROVIRALTA

Però Siempre tendremos 20 años també està molt lligat a les dues entregues anteriors de la trilogia familiar, esclar; la diferència és que ja no parla de la família que li ha tocat sinó de la que ha escollit. Els millors amics del dibuixant segueixen sent “els mateixos que tenia als 14 anys” i la majoria viuen encara al barri de Santa Eulàlia, a l'Hospitalet de Llobregat. “Els vaig demanar permís per fer servir al còmic els seus noms i cares reals, ja que alguns tenen fills i no sabia si els faria gràcia que un dia els vegin fumant porros o prenent LSD, però em van dir que endavant, que no hi havia cap problema”, explica.

La guerra d'una generació

Després d'abordar com la història dels avis o pares s'entrelligava íntimament amb episodis de la Història en majúscules com la Guerra Civil o el franquisme, Martín tenia por que la comparació jugués en contra “d'una generació que al cap i a la fi ho va tenir més fàcil que els pares i avis i que no va haver de lluitar per la seva llibertat”. Però això va canviar un dia que es va trobar amb un dels amics protagonistes, l'únic amb qui tota la colla havia perdut el contacte. “Vam quedar per fer unes cerveses i vaig descobrir que vivia en una habitació llogada, que sobrevivia amb 300 euros al mes i que havia hagut de deixar la feina perquè passava tantes hores dret que gairebé va patir una trombosi a les cames”, recorda el dibuixant, que va decidir ampliar el període que cobria inicialment Siempre tendremos 20 años per incloure també els anys de la crisi financera. “És la guerra que li ha tocat viure a la nostra generació –afirma–. El capitalisme exacerbat són aquells ocells negres que veia venir la meva àvia el dia que va morir Franco”.

Vinyetes del nou àlbum de Jaime Martín Zoom

Vinyetes del nou àlbum de Jaime Martín / Norma Cómics

La dimensió sociopolítica del còmic conviu amb la biogràfica, que se centra sobretot en la història d'amor de Martín amb el còmic i el seu camí per dedicar-s'hi professionalment, des del primer encàrrec que li va fer un capellà de l'escola (“50 pessetes a canvi d'un dibuix religiós”) fins al seu salt al mercat francès passant pel premi del Saló del Còmic i els primers intents de publicar en revistes, amb cameos de personatges d'El Víbora com Alfredo Pons i anècdotes com la del dia que l'autor va anar a presentar els seus dibuixos a la redacció de la revista Rambla acompanyat de la seva mare. “Josep Maria Beà encara m'ho recorda alguna vegada –diu Martín–. La meva mare era molt oberta i em va donar molt suport per dedicar-me al còmic, però volia saber on em ficava. Quan a principis dels 90 treballava de dissenyador gràfic en una empresa de videojocs porno també va venir un dia a veure'm a la feina... I , a més, acompanyada de la meva àvia”.

Replegar-se per sobreviure

Siempre tendremos 20 años fuig en tot moment de la trampa de la nostàlgia, manté a ratlla la tendència a l'anecdotari de les memòries i evita caure en la idealització d'un món en què la petjada del franquisme encara es feia present. No tan diferent del moment actual, en realitat. “S'assembla molt al moment que retratava a Sangre de barrio –diu Martín–. Quan augmenta la distància entre els que viuen bé i els que són expulsats de la societat, aquests últims faran el que sigui per sobreviure. I ja no robaran carteres només als turistes del centre de Barcelona, sinó a tu. I ho faran a cops de puny”. Ell ha tornat a observar el seu barri des del pis on va créixer, el que van construir els seus avis durant la postguerra. I reflexiona, amb estranyesa, sobre el fet que gairebé tots els seus amics segueixin al barri: “El meu avi i el meu pare van viure tota la vida al barri, es van casar amb gent del barri i feien poca vida a Barcelona. Els meus col·legues i jo hem fet el mateix i tinc la sensació que està relacionat amb l'època de precarietat que vivim, perquè en temps difícils la gent tendeix a replegar-se”.