S’agraeix que en plena hegemonia de la novel·la gràfica encara hi hagi autors que creguin en la grapa de vint-i-poques pàgines com a vehicle per explicar històries llargues. Un dels més fervents defensors del format és Brian K. Vaughn, guionista estrella del còmic nord-americà amb una pila de premis Eisner a la butxaca per títols com Y: El último hombre, The private eye (amb el barceloní Marcos Martin) i, sobretot, per l’aventura espacial Saga. El seu estil es fonamenta en dos trets: el talent per dissenyar premisses atractives i l’habilitat per estirar-les amb un trot narratiu engrescador, molt discursiu i ple de girs dramàtics que accentuen una certa sensació fulletonesca.

L’estiu passat es va completar la publicació a casa nostra de la seva última sèrie, Paper girls (Planeta Cómic, 2016-2020), en què quatre joves repartidores de diaris d’una petita ciutat nord-americana es veuen atrapades enmig d’una guerra entre faccions rivals de viatgers del temps. Que la història se situï l’any 1988 i tingui elements similars a la posterior Stranger Things o al film Super 8 (protagonistes preadolescents, allau de referències pop, monstres fantàstics) podria fer pensar en un simple revival vuitanter. Però tot i un cert fetitxisme per l’època -Vaughn comparteix generació amb les protagonistes-, el guionista evita caure en l’autocomplaença nostàlgica i desenvolupa una trama de ciència-ficció complexa i ambiciosa que no afluixa mai el ritme vertiginós i obliga els personatges a madurar a marxes forçades.

És interessant com Vaughn aprofita les condicions del format de grapa, tot respectant el ritme intern de cada episodi i jugant amb la intriga final. Alhora, dissenya la trama com si fos una sèrie televisiva de temporades de deu episodis, amb el seu gir final inesperat i un gran cliffhanger a meitat de temporada. Aquesta estructura no és un eco de la seva etapa com a guionista de Lost, sinó una manera de fer compatible l’edició en grapa amb la publicació posterior en volums de cinc, deu i quinze episodis sense trair l’essència de la sèrie. Però el gran encert de Paper girls és limitar-la a trenta episodis, contenint la tendència a divagar del guionista i concentrant l’impacte d’una història que, tanmateix, guanyaria amb un acabat més curós que el que Cliff Chiang dona als seus dibuixos: el desinterès de l’artista per les expressions facials no ajuda a identificar unes protagonistes que, en alguns casos, semblen intercanviables.