A Billy Caracortada, la primera història de Carne de cañón, Aroha Travé (Terrassa, 1985) dibuixa una portada falsa de la revista El Víbora on apareixen els dos nens protagonistes amb els caps deformats i encerclats per espirals de fum. “Especial fumats”, es llegeix a la portada, i entre els continguts destacats hi ha Peter Pank, Freak Brothers i Los Primos del Parque. En només una vinyeta, Travé presenta les seves credencials: humor destraler, esperit underground. L’emblemàtica línia xunga d’El Víbora ressuscita en aquest debut fabulós, un tebeo que es treu de sobre la gravetat del còmic adult de les últimes dècades i recupera la diversió, la grolleria i la incorrecció del comix dels 80 i primers 90, el que palpitava en les pàgines electritzants de Nazario i el primer Max, en el Makoki de Mediavilla i Gallardo o en la versió més lúdica de Jaime Martín.

Com algunes novel·les gràfiques de temàtica social, Carne de cañón observa el paisatge devastat de les perifèries urbanes plenes de precarietat laboral, famílies desestructurades i marginalitat, però en comptes del retrat realista o la denúncia opta per l’humor negre i la caricatura grotesca, tan a prop de l’esperpent com del fulletó histèric. El motor de la història són el Killian i la Yanira, dos germans entremaliats -l’arquetip més antic de la història del còmic- al voltant dels quals Travé construeix un univers ric en personatges en què destaquen la mare coratge més choni del món, un germà petit sempre abstret en el seu teclat, el ionqui acabat Chamorro, la professora desesperada per fumar i fins i tot un nen fantasma que se li apareix a la Yanira. De fet, la infiltració del gènere fantàstic -també hi ha un nen víctima d’una maledicció-, la naturalitat amb què s’introdueix l’element queer i la manera com Travé va desplegant trames i personatges també fa pensar en un altre gran referent de la família El Víbora, els còmics dels germans Beto i Jaime Hernández, dels quals Carne de cañón podria ser una versió més de barri, gamberra i fumeta.

En tot cas, el núvol de referents que plana sobre el treball de Travé i que ella assumeix amb orgull no ha d’eclipsar la personalitat ferotge i el talent d’aquesta autora. Entre les seves virtuts cal destacar un blanc i negre expressiu i perfectament ajustat als codis i al to de la història, una bona capacitat per captar els dialectes de carrer -un registre que des de la mort d’Ivà no abunda en el nostre còmic- i un gran sentit del ritme, que fa que les 228 pàgines es devorin en un sospir, tot i que en aquest sentit també hi ajuda el format de dues vinyetes per pàgina. Carne de cañón és un còmic humil en forma i fons, però generós en rialles, idees i tendresa. I a través dels seus acudits i grolleries no deixa de plantejar un retrat honest de les classes subalternes vistes a través dels ulls d’una infància que no es pot permetre idealitzar la realitat. Els fans de Simon Hanselmann i Matt Furie farien bé de reservar un espai als seus prestatges per als còmics d’Aroha Travé, la primera gran revelació del còmic estatal d’aquest 2019.