BarcelonaEl català no és només una eina de comunicació, sinó també un mitjà d'expressió artística: dos escriptors, amb una llarga, reconeguda i fructífera trajectòria, Maria Barbal i Xavier Bosch, han reflexionat sobre el model de llengua que cal fer servir. Ho han fet en un debat celebrat aquest dimecres a l'Institut d'Estudis Catalans, coorganitzat amb l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

"És possible que, abans de posar-se a escriure, algú valori quin tipus de llenguatge farà servir?", s'ha demanat l'autora de Pedra de tartera, que ha explicat que "escrivint en la llengua pròpia, aquesta pregunta segurament no sigui necessària", encara que la seva generació hagués d'aprendre-la al marge de l'escola a causa del règim franquista. "La veu narrativa ha de ser tan clara i precisa com convingui perquè els lectors la sentin peculiar o propera –ha continuat–. Quan vaig començar la primera novel·la feia anys que acumulava pensaments, i cap d'ells tenia a veure amb la tria lingüística, sinó amb la recerca de la veu narrativa". La protagonista de Pedra de tartera és una dona del Pallars i d'edat avançada. "Durant molts anys el llibre s'acompanyava d'una nota preliminar, però la vaig acabar suprimint perquè era una manera de demanar perdó per fer servir expressions dialectals", ha afirmat l'autora.

Guiar-se per la intuïció

En l'adaptació teatral que va fer Marc Rosich de Pedra de tartera el 2011, el pallarès encara es va potenciar més, tot i que hi havia diferències entre el parlar més formal de la narradora i els diàlegs. "Ha estat al cap dels anys que m'he adonat que en aquella primera novel·la no vaig ser prou sistemàtica en l'ús del dialecte –ha admès–. Em vaig guiar sobretot per la intuïció". A Carrer Bolívia (1999), la problemàtica va ser una altra, perquè una de les protagonistes era la Lina, una jove emigrant de Jaén. "Per als autors catalans és fàcil que apareguin almenys dues llengües: en altres territoris del món també passa, però en el nostre cas és molt freqüent", ha continuat, abans de citar Albert Jané, últim premi d'Honor de les Lletres Catalanes, per tancar la seva intervenció: "Els escriptors han de maldar per deixar el diccionari permanentment antiquat".

"Soc lingüísticament més avorrit que la Maria: perquè soc de Barcelona i perquè soc periodista –ha dit Xavier Bosch–. Dels meus vuit cognoms, set són catalans, de llocs com Mollerussa, Guixers i el barri de Gràcia". L'autor de Se sabrà tot (2010) i 32 de març (2023) ha explicat que, tant a l'hora de practicar el periodisme com a l'hora d'escriure narrativa, es guia per dos principis, "la màxima eficàcia comunicativa i una correcció absoluta". En una novel·la, Bosch rumia "molt en cada paraula, que ha de tenir un sentit i una musicalitat: si sobra, fora; en cas que n'hi hagi una de millor, posem-la". Si el diccionari català té unes 40.000 paraules i normalment en fem servir entre 500 i 800, una novel·la "ha d'optar per enriquir la llengua".

Bosch s'ha mostrat partidari de "jugar amb la llengua, d'eixamplar la base en aquest sentit". Per això als seus llibres hi surten, de tant en tant, paraules com mastufejar o gori. "Voler que t'entenguin no és fer-ho pitjor", ha reblat Bosch, que ha recordat un elogi recent en un club de lectura a Lliçà: "Una de les assistents em va dir que posava molt bé les comes, que també són molt importants, i m'hi miro molt". Encara que la llengua que fa servir sigui, en general, "més correcta que la de la majoria de parlants", Bosch ha reivindicat "la llibertat" del creador, sobretot en l'ús dels diàlegs.

Al final de les seves intervencions, tant Bosch com Barbal han fet una petita carta als Reis a l'acadèmia de la llengua per demanar que s'incloguin al diccionari paraules com gelos, bolso i picadero. Encara ara no les poden posar sense "passar vergonya" o sovint "acaben caient durant la correcció".