BarcelonaCosta trobar ficcions construïdes en segona persona -la majoria són en primera o tercera-: quan Joan Jordi Miralles (Osca, 1977) va assumir aquest repte a Aglutinació, que publica Edicions 62 amb l’aval d’haver aconseguit el 39è premi Joanot Martorell -dotat amb 20.000 euros-, potser no era conscient de la magnitud de l’atreviment. “Treballo sense mapes ni esquemes”, admet l’escriptor, que durant l’última dècada ha consolidat una de les trajectòries més poderoses de la narrativa catalana gràcies a novel·les com Una dona meravellosa (LaBreu, 2014), llibres de contes com La intimitat de les bèsties (Empúries, 2017) i obres de teatre com Els nens feliços (Males Herbes, 2016).

Aglutinació és un dels projectes que fa més anys que Miralles arrossega. “Recordo que vaig començar aquesta novel·la durant l’estiu del 2003, mentre era a Roma -diu-. Hi he treballat durant molts anys. La primera versió tenia 500 pàgines, però no funcionava”. L’autor no es va rendir i va tornar a la història amb intermitències, “unes setmanes cada any”, fins que va saber “trobar-hi el to adequat”. “Escriure no és només reescriure, sinó també restar”, admet. La versió que els lectors coneixeran d’ Aglutinació és dos terços més breu que la primera, però hi trobaran un novel·lista en plena forma, que sap com donar sentit i dotar d’una tensió sovint malsana al seguit d’accions que el protagonista va vivint a la ciutat de Londres, on ha arribat “carregant un misteri i un immens sentiment de culpa”.

Una ciutat sense llei

“No he escrit, ni de bon tros, un llibre d’autoficció, però fa molts anys jo també vaig anar a Londres per guanyar-me la vida -diu-. Hi ha elements que formen part de la meva experiència, però que no coincideixen necessàriament amb l’acció del llibre, potser més aviat tenen a veure amb la meva manera d’interpretar les coses”. El protagonista combina les feines poc qualificades amb els excessos -sobretot etílics- i trobades sexuals fredes i urgents. “De la meva estada a la capital anglesa, el que més em va cridar l’atenció va ser la quantitat de fugitius que vaig trobar -fa memòria-. Hi ha gent que escapa de traumes que ha viscut en altres llocs, gent que fuig de les porcades que ha comès... Londres és una ciutat enorme amb les seves lleis, que es poden resumir en una: l’absència de llei”.

La recompensa és que els personatges poden actuar sense tenir en compte la justícia i defugint també tota ètica. “Faig viure experiències límit als meus personatges”, comenta Miralles, sense voler detallar quins abismes transiten. El protagonista es troba superat no només “per la situació inicial”, sinó pel vagareig londinenc, esquitxat de tant en tant per apunts humorístics, com en aquell passatge en què un grup de japonesos s’aturen al davant d’una pantalla gegant de Piccadilly Circus i, després de llegir unes frases de la cançó Across the universe, dels Beatles, “inicien una transitòria sessió fotogràfica, i de seguida s’allunyen cercant altres objectius”.

El món que mostra Miralles als seus llibres és inclement i de vegades també sòrdid, però no defuig oferir flaixos d’una estranya i enigmàtica bellesa. En aquest sentit, la coberta del llibre, una fotografia feta pel reputat cineasta tailandès Apichatpong Weerasethakul en què es veu un noi desenfocat que porta una tira de llumenetes enceses embolcallant-li el cos i que es mira el mar, és un exemple de la nocturnitat, aridesa i melancolia que desprèn el seu univers creatiu.