Barcelona“Bona part dels personatges principals de la narrativa de Cynthia Ozick són criatures indòmites, o el seu entorn les percep com a tals, segurament perquè hereten aquesta ombra –aquesta força– de la seva autora”, escriu Jordi Nopca al pròleg d’Antiguitats. I és que la novaiorquesa d’origen bielorús Cynthia Ozick –nascuda el 1928– és una mena de Víctor Català que menysprea els corrents literaris del seu temps per practicar un estil propi. Igual que l’empordanesa semblava en ple segle XX una autora del segle XIX, Ozick sembla una contemporània del seu admirat Henry James.

Ella mateixa cita James als assaigs reunits a Metáfora y memoria, tot recordant que l’autor de Retrat d’una dama pensava que l'art no era més que l’ombra de la humanitat; un art que allarga i projecta allò que succeeix en la realitat. En el cas d’Ozick, el judaisme és la seva marca indeleble i gairebé sempre el món que projecta en les seves obres, sempre estilísticament virtuoses. Forma part d’una tradició que ha donat grans fruits, d’Irène Némirovsky al premi Nobel de literatura Saul Bellow, i de manera recurrent indaga sobre els seus orígens. Ho vulguem o no, escrivim sempre amb la tinta que ens corre per les venes.

Literatura al marge de tendències

Els cinc contes reunits a Antiguitats comencen amb la nouvelle homònima d’un centenar de pàgines protagonitzada per un advocat retirat que està escrivint una memòria de la Temple Academy for Boys, l’internat on es va educar i d’on és ara un dels darrers guardians. Un lloc ple de ressonàncies que, per cert, encara conserva com un tresor el retrat de Henry James que va fer el seu amic Sargent i que amaga també la seva relació amb un alumne jueu que en el seu dia no va gaudir de les simpaties dels seus companys: “Parlar amb un jueu equivalia a perdre el lloc que teníem en la jerarquia dels alumnes”, afirma.

També els tres relats que segueixen aquest custodien un relat dins d’un altre i miren cap al passat. A La nissaga dels Alkana hi ha un poeta dolent –“un versificador negligible”– que misteriosament rep la lloança d’un crític prestigiós sense que ningú s’ho expliqui. A Pecat, una retratista de carrer que es guanya les garrofes fent de cambrera és reclamada per fer d’ajudant d’un pintor d’èxit, ara cec, que viu la seva decadència tancat a casa. I a Una sibil·la hebrea –el relat que més desentona amb la resta, però que posseeix una màgia molt especial–, una noia que viu en una polis del passat on es rendia comptes als déus es converteix, per un seguit de fatalitats, en autoritat divina. Al darrer relat, La costa de Nova Zelanda, explica la història de quatre bibliotecaris que es reuneixen cada cert temps seguint un ritual que anomenen el Pacte.

Ozick brilla en la construcció d’ambients extravagants, que sumada a la seva llibertat per ser ella mateixa sense parar atenció a les tendències, fa molt atractiva l’escriptura de l’autora nord-americana nonagenària, que en aquest volum llegim amb goig gràcies a la traducció, sempre al servei del text, de Dolors Udina. Al pròleg, Nopca ens avisa que per llegir Ozick hem d’estar disposats “a accedir a l’huracà mental de reflexions, records, digressions i anàlisis dels seus protagonistes”. Per la qual cosa, si et sembla que els llibres de Núria Perpinyà són massa difícils i Shakira fa art, millor no la llegeixis. Pel que fa als altres, lectors i lectores avesats, en aquestes pàgines us endinsareu en un temps en el qual la literatura es podia permetre el luxe d’esplaiar-se, no com ara que hi ha més suc en algunes contraportades que en el text que descriuen.