Mor Zoraida Burgos, la gran veu poètica de l'Ebre

BarcelonaL'escriptora Zoraida Burgos va morir aquest diumenge amb 92 anys al mateix lloc on va néixer el 1933, durant la Segona República: Tortosa. Des d'allà, arrelada als arrossars, "a la perifèria", en deia ella, va bastir una obra poètica que parla de la identitat, el pas del temps, la bellesa, les contradiccions de la vida i el misteri de la mort, des de l'esperit combatiu dels anys 70 fins a la fondària de la maduresa. El seu últim llibre, Convivència d'aigües, que n'aplega tota la poesia, publicat el 2017 per LaBreu i que li va valdre el Premi de la Crítica catalana 2018, és el que va recuperar per als lectors l'obra d'aquesta poeta, que fins llavors havia tingut publicacions disperses, menudes o desafortunades. El 2023 va rebre la Creu de Sant Jordi.

El català, la llengua del poble

Filla de pare extremeny i castellanoparlant a casa, va trobar la seva veu poètica en català, la llengua dels pagesos i no de la literatura que llegia. Les seves dues grans influències van ser la lectura de La pell de brau, de Salvador Espriu, i la poesia de T.S. Eliot. Va formar part de la generació dels poetes de postguerra de les Terres de l'Ebre, juntament amb Jesús Massip, Manuel Pérez Bonfill i Gerard Vergés, entre d'altres. D'entrada, va cultivar la poesia social perquè "era una necessitat", va explicar en una entrevista a l'ARA. "No hi havia manera de dir les coses. Érem tan ingenus que pensàvem que a través de les paraules podíem aconseguir coses. I suposo que no. Et quedava la sensació de complir algun deute", deia.

El seu primer poemari va ser D’amors, d’enyors i d’altres coses (1971) i en la mateixa època va començar a escriure llibres de narrativa infantil a l'editorial Joventut –en va publicar més d'una dotzena–. Va mantenir les dues línies de producció al llarg de tota la seva carrera, mentre es dedicava a exercir de bibliotecària a Amposta i Tortosa. Entre els seus títols de poesia destaquen Vespres (1978), Cicle de la nit (1982), Reflexos (1989), Blaus (1993) i Absolc el temps (2012). El 1993 va rebre el premi Pin i Soler per l'obra de proses poètiques L’obsessió de les dunes (1994). La seva poesia forma part de diverses antologies poètiques i volums col·lectius, com Verdaguer i Manyà, vides creuades (2002), El brogit de l'Ebre. 15 narradors donen veu al riu (2003) i Terres d'aigua. Poemari de les Terres de l'Ebre (2004).

El domini de diverses llengües i la riquesa de les seves lectures amara també la seva escriptura, que al llarg de quatre dècades es va fent més singular, abstracta i complexa, sense deslligar-se del món. "En realitat, tot el que jo escric és una autobiografia, perquè no tinc imaginació", admetia. El reconeixement de la seva obra no li va preocupar mai, però sí la poesia mateixa. I, efectivament, va costar que li arribés el reconeixement rotund, fins al rescat literari de LaBreu. La seva poesia és el seu llegat.

"Només la veu, el poema,
dissol els temps dels verbs,
sotmet l’oblit.
El vers reté als dits el gest,
el calfred intacte de la pell".