Zoraida Burgos (Tortosa, 1933) és una poeta amagada. La seva obra era impossible de trobar fins ara, que LaBreu Edicions ha aplegat els seus set llibres i els últims poemes en un volum, ‘Convivència d’aigües’, del qual han tingut cura Andreu Subirats i Toni Cardona

El seu pare era d’Extremadura i a casa parlaven en castellà. Per què va triar escriure en català?

El català el parlava amb els pagesos, amb la gent, però no l’escrivia. Al batxillerat i a la universitat escrivia en castellà. Quan escrivia em sortia la influència total dels castellans, del 27 o de noves generacions. I em sonava a qualsevol d’aquests poetes que havia estudiat. Vaig pensar que això no anava. Llavors també vaig començar a parlar més català i vaig trobar la meva veu en aquesta llengua.

D’amors, d’enyors i d’altres coses és el seu primer llibre (1971). Tenint en compte els seus avatars editorials, amb publicacions disperses, menudes o desafortunades, ¿no ha tingut una mica de mala sort editorial?

Ah, bé, jo no me n’he preocupat mai. Joan Todó va fer un estudi en què diu que jo no he fet res per fer una carrera literària. I és veritat, no ho he buscat mai. Quan necessito dir una cosa, la dic. I tampoc m’he fixat en les modes. Molts joves d’ara diuen que la poesia social era una moda. Jo reivindico que no era una moda, sinó una necessitat.

Era inevitable fer aquesta poesia?

Era una necessitat perquè no hi havia manera de dir les coses. Érem tan ingenus que pensàvem que a través de les paraules podíem aconseguir coses. I suposo que no. Et quedava la sensació de complir algun deute.

Crida l’atenció que ja en el segon llibre, Vespres (1978), comença a fer un tomb. Manté el to combatiu però entren versos més curts i misteriosos, i una preocupació per la forma.

És després de la mort de Franco. Hi ha una efervescència d’esperança. Tots estàvem molt il·lusionats fins que vam veure que ja hi tornàvem a ser una altra vegada. El somni s’havia desfet. Alguns versos els portes al 2018 i els podries signar. Tenia un amic, el Jesús Rodés, que el van posar a la presó de Jaén, sense haver fet cap malifeta, només perquè havia defensat uns ideals. Tenir-lo allí tancat t’irrita i escrius.

En molts poemes evidencia la sensació que li van furtar el temps.

A mi i a molts de la meva generació. Hi va haver un temps de malestar, que no es podia fer res. No hi havia possibilitat de moltes coses, de llegir els autors francesos o anglesos. Quan era més petita no ho notava tant. És després que sents el veritable impediment. I després, l’educació religiosa... T’ho tallaven tot, els pensaments, les ales.

L’obsessió pel temps apareix constantment.

És una preocupació que tinc. El temps furtat és de tota l’època de la dictadura. En l’últim poemari, Absolc el temps (2012), això ja és el pas del temps. I és més biogràfic. Tinc una amiga, una companya de l’escola de restauració de Tortosa, que quan el va llegir em va dir: “Jo no l’absolc, el temps”. I em va preguntar si era una absolució religiosa. No, és una absolució jurídica. El temps passa i m’enfado, no el pots parar i no pots dir res, però llavors hi ha un moment que dic: el temps és fràgil, l’absolc.

La seva poesia té referències d’arreu, d’allò més singulars, i algun deix experimental. Hi ha versos en anglès, poemes que semblen cançons, cites d’autors poc coneguts aquí, com Louis Althusser o David Diop. I un to esmolat i escèptic.

Quan vaig acabar la carrera me’n vaig anar a Anglaterra un any. M’agraden els idiomes i m’ha agradat sortir i aprofundir. Per a mi és més fàcil parlar amb un anglès o amb un alemany, comunicar-me amb algú de fora que amb algú d’aquí, no sé per què.

Això entronca amb la idea del seu jo poètic que es disfressa, el jo apòcrif.

En realitat, tot el que jo escric és una autobiografia perquè no tinc imaginació. El llibre Blaus és cronològic. Comença quan estava a les monges i va pujant. I per això vaig pensar que era una base per a una autobiografia literària, apòcrifa.

A Reflexos (1989) la seva obra es torna encara més abstracta. Després vindrà Blaus (1993), que Subirats considera un dels seus llibres més destacats, i L’obsessió de les dunes (1994), de proses poètiques.

En el segon llibre ja havia assistit a una lectura de La pell de brau, de Salvador Espriu, a l’Escola de Bibliotecàries. Em va semblar que era una poesia diferent de la que estava acostumada a fer. Tot i que se’n burlen quan dic que em va servir de model, en aquella època em va fer pensar que era una possibilitat de canviar, de ser més conscient de la forma.

Com explica aquest “exili sense veu” que és tan reiteratiu en la seva poesia?

Igual que soc callada, soc d’estar aïllada, aïllada de moltes coses. És una manera de sentir-me molt sola, molt dins.

S’acompanya d’un sentiment d’estranyesa cap al voltant?

Potser sempre m’he sentit una mica diferent del que hi ha al meu voltant. No combrego amb la manera de viure de molta gent. Vaig a la meva, només això. Ara, quan em demanen una col·laboració m’ajuda, perquè soc una mica mandra.

Ha fet sempre de bibliotecària. Era vocacional?

Vaig ser bibliotecària a Amposta i a Tortosa. També vaig estar un any a Ulldecona i he fet alguns viatges, a la Central de Los Angeles i a Rotterdam, on vaig demanar una beca del ministeri i vaig estar molt a gust. Volia estudiar químiques, però al final em vaig matricular a l’Escola de Bibliotecàries. M’ha agradat molt, la feina. Però no la vaig estudiar per vocació. Vaig agafar una carrera més curta perquè l’any següent havia de venir la meva germana a estudiar a Barcelona. Va ser així.