Llegim 19/02/2021

"L'independentisme no ha dividit tantes famílies com deien"

Víctor García Tur presenta 'L'aigua que vols', novel·la guanyadora del premi Sant Jordi, ambientada al Quebec uns dies abans del referèndum d'autodeterminació del 1995

3 min
Víctor García Tur, a Barcelona, aquesta setmana

BarcelonaLa política és el teló de fons que els lectors trobaran en la tercera novel·la de Víctor García Tur, L'aigua que vols (Enciclopèdia Catalana, 2021), que narra la reunió familiar de quatre germans –tres dones i un home– al xalet que la seva mare, la dramaturga Marie Tremblaypierre, té a la vora d'un llac. L'autor barceloní, que amb aquest llibre ha guanyat l'últim premi Sant Jordi, va decidir ambientar l'acció al Quebec durant els dies previs al referèndum d'autodeterminació del 1995. "Era l'estiu del 2018 i el que havia passat uns mesos abans a Catalunya em quedava massa a prop per escriure'n alguna cosa –diu–. Em vaig emportar els personatges al Quebec per tenir una mica de distància".

El tema de què votaran les filles i el fill de la Marie treu el cap de tant en tant en les converses familiars, però sense arribar mai a causar estralls. "Parlem d'una província d'un país que va poder pactar dos referèndums amb el govern –fa memòria–. Aquí va anar molt diferent". García Tur, que repeteix com a guanyador en una nit de Santa Llúcia –el 2019 es va emportar el Mercè Rodoreda de contes per El país dels cecs (Proa)–, assegura que, tot i haver-se documentat, ha creat "un Quebec que pertany al regne de la fantasia". De fet, el títol del llibre és també el nom de l'obra de teatre més coneguda de Marie Tremblaypierre, i el text està esquitxat de notes de la traductora del francès al català. "És una manera de construir un joc amb els lectors", diu García Tur. No és la primera vegada que posa en pràctica jocs tipogràfics i textuals, una constant des del seu debut, el recull de contes Twistanschauung (Empúries, 2009).

Identitat, memòria i mort

Els personatges de L'aigua que vols "són blancs i francòfons" i "tenen first world problems", si els comparem amb altres nacions sense estat en situacions més delicades. "Al Quebec, la utilitat i el caixet de l'anglès i el francès són idèntics –diu l'autor–. Un anglòfon no dubta de la capacitat de la llengua francesa per fer literatura i música". La novel·la al·ludeix a temes com "la identitat, la memòria i la mort", perquè la trobada familiar per celebrar els 76 anys de la mare està tocada per l'ombra de la demència que pateix. Els germans encara no n'estan al corrent, però els lectors sí, perquè les primeres 70 pàgines del llibre reprodueixen la desestructuració lingüística de la ment de la dona. "Si la llengua s'acaba, no passa res", llegim a la segona frase, després del programàtic "Tot anirà bé". "Com a catalans, és inevitable que llegim aquestes paraules des del nostre context –diu García Tur–. La preocupació pel deteriorament de la llengua ha anat guanyant importància. No em calen estadístiques per saber que estem molt fumuts".

Al centre del llibre hi ha l'exploració de la família, constant que també trobàvem a Els ocells (Empúries, 2016) i a Els romanents (Empúries, 2018). "Més que abordar la família tradicional, m'interessa saber què passa quan la família s'ajunta: quines desavinences i problemes tenen –explica–. Al llibre, de tant en tant discuteixen sobre les seves posicions polítiques, però no s'arriben a barallar. Aquí va passar una mica així. L'independentisme no ha dividit tantes famílies com deien. Ens continuem trobant tots per Nadal, no?" L'aigua que vols es fixa en temes també polítics com l'ecologia, el racisme o l'orientació sexual. "La mirada que vull donar és del segle XXI –diu–. Així i tot, els problemes que apareixen són els de l'època. Quan penso que fa 25 anys els grans reptes de l'ecologisme eren salvar les balenes i la capa d'ozó al·lucino. Ara estem molt pitjor". Pel que fa a l'orientació sexual, en canvi, "hi ha més opcions que mai, i fins i tot hem arribat al punt de la no etiqueta, que és meravellós". El racisme es mostra, sobretot, a través de la no acceptació de la nova parella del J.P., un dels quatre germans. "La Morgane és d'origen belga, i no acaba d'encaixar en la realitat del Quebec de la novel·la", reconeix. Per evidenciar-ho, sempre que apareix se'n remarca l'accent diferent, les expressions estranyes i, sobretot, la blavor de la pell. I és que la Morgane és un dels tocs fantàstics que es permet l'autor: el lector es trobarà, literalment, amb una barrufeta.

stats