ACTUALITAT
JOAN VILAMALA

El valor etern de la poesia

MOTLLO ON  HI HA ESCRIT EL POEMA ‘PERPETUÏNES’, ACTUALMENT A LA CASA MUSEU VERDAGUER / J. VILAMALA / CASA MUSEU VERDAGUER Zoom

Jacint Verdaguer, l’any 1893, així que es va instal·lar al santuari de la Gleva va continuar el seu Dietari de pensaments religiosos, en general poesies breus de tipus intimista o impressionista (eren temps de Modernisme), relacionades amb les festivitats del calendari, que sortien publicades a La Veu de Catalunya.

Per a l’endemà de la festa de Tots Sants va compondre, com era d’esperar, aquest poema que parlava de la mort: “Com cau la fulla / per la tardor / tal se despulla / de sa bellesa / la jovenesa. / Tota hermosura / floreix i mor: / la sepultura / guarda en l’ossera / llur polsinera” ( Diada de mort ).

Tanmateix, aquests versos (on s’endevina més d’un tòpic literari com ara fugit irreparabile tempus, vanitas vanitatum o, si voleu, contemptus mundi, memento mori i omnia mors aequat en l’epígraf) Verdaguer els va desestimar, i en la versió en format de llibre del poemari Roser de tot l’any (1894) els va canviar pels següents: “Fill de la terra dura, / net del no-res, / baixo a la sepultura / pels anys empès. / Mes trobo la baixada / més que feliç, / quan penso que és l’entrada / del Paradís” ( Diada dels morts ).

Però més encara. Amb un canvi de títol, Perpetuïnes, anys després mossèn Cinto, com a mostra de condol, va passar el poema manuscrit al seu amic impressor, Josep M.Altés, amb motiu de la mort del seu fill primogènit, Josep M. Altés i Roig, el 29 d’octubre del 1898, de només 15 anys, que el va publicar el setmanari El Sarrianès.

Davant del fet tràgic de la mort del jove, Verdaguer hi va fer un petit gran canvi (oxímoron) qualificant la mort de cruel baixada feliç, i va ser llavors que amb el nou títol va fer ben explícit el valor de perpetuïtat de la literatura. “Fill de la terra dura, / net del no-res, / baixo a la sepultura / pels anys empès. / Mes la cruel baixada / trobo feliç/quan penso que és l’entrada / del Paradís” ( Perpetuïnes ).

Això explica que la impremta Altés fes servir el mateix motllo per al recordatori de la mort de Verdaguer l’any 1902, probablement per iniciativa de Viada i Lluch, que dirigia El Sarrianès,i potser fins i tot amb el vistiplau del poeta. Per què no? (Això dona per a una escena d’una novel·la.)

Uns cinquanta anys després Isidre Magrinyà, col·leccionista verdaguerià infatigable, va adquirir el motllo que havia pertangut a la impremta Altés, i el seu net en va fer donació a la Casa Museu.

El valor redemptor de la poesia

Que la poesia, per a Verdaguer, “àliga superba”, el poeta genial i únic que primer practica sense complexos la renaixença de la llengua catalana, ens redimeix és evident: “és un ocell del cel que fa sovint volades a la terra” i “ens transporta al paradís”, d’aquí el seu valor d’eternitat, de perpetuïtat.

Per això qualifica de perpetuïnes -nom d’una flor que manté el color després de morta- els versos de Diada dels morts de Roser de tot l’any quan el retoca l’any 1898; talment un subgènere literari, una floreta que perdurarà en el temps. Com també titula Perpetuïna la breu nota necrològica que l’any 1901 escriu amb motiu de la mort del seu amic Josep Serra i Campdelacreu, lluitador convençut de l’Esbart de Vic, descobridor i restaurador del Temple Romà. I encara, la crònica de l’enterrament de l’amic nord-català Justí Pepratxi, publicada a Lo Pensament Català.

Noti’s, d’altra banda, que l’epígraf del poema Omnibus una quies (“Un [mateix] repòs per a tots”) no és un epígraf bíblic sinó de la literatura pagana: Omnibus una quies [ operum, labor omnibus unus, tret de les Geòrgiques de Virgili].

¿Qui no sap que Verdaguer va cantar missa entre un dolmen i un altar? ¿Seria estrany que les escenes finals del mite d’Orfeu inspiressin els darrers versos de La Pomerola?

Així com en la mitologia clàssica el cap d’Orfeu clavat a la seva lira quan arriba a l’illa de Lesbos encara té la facultat de cantar i el poder musical d’Orfeu no s’esvaeix ni tan sols després de la seva mort, així també la poesia del trobador Verdaguer que torna a la llar perdura, es perpetua, una vegada més: “Penjau lo meu llaüt d’eixa Creu santa / i oint-lo als aires del matí sonar / direu -Deu ser lo trobador que canta / l’eterna primavera al començar”.

No sorprèn, doncs, que la poesia que “vessa una gota de consol en lo cor dels desterrats fills d’Eva” faci que el poeta, “fill de la terra dura i nét del no-res”, experimenti, “trobi feliç” “la cruel baixada”, perquè entén, “pensa que la mort és l’entrada del Paradís” o de la Glòria, amb majúscula i amb minúscula on avui trobem perpetuat Verdaguer.

Val a dir que aquestes notes les tenia guardades d’ençà que Eusebi Tolosa i Magriñà, en nom de la família del col·leccionista que deia que Espanya llinda al nord amb el Canigó i al sud amb l’Atlàntida, va fer donació a la Casa Museu Verdaguer del clixé que conté el poema comentat. M’he decidit, però, a desempolsinar-les en veure que el poema no havia passat per alt a dos bons autors que aquest 2020 han aportat dues novel·les biogràfiques molt interessants sobre el poeta de Folgueroles: Fills de la terra dura, de Daniel Palomeras (Comanegra), que en pren el títol i passa el subjecte al plural, potser per implicar-hi més els lectors, i Entre l’infern i la glòria, d’Àlvar Valls (Edicions de 1984), que reprodueix el poema en cloure la novel·la i que ja en el títol ens insinua el món en què el poeta es va moure, fins i tot en el llit de mort.

I és que, com diu Ricard Torrents, hem de rellegir Verdaguer amb ulls actuals; o en color, com diu Àlvar Valls.

L’hem d’entendre tal com és i com va ser: rebel però fidel a Déu i a si mateix, amic de dretes i esquerres, republicans i regionalistes, clericals i anticlericals... Només així, partint d’una lectura inclusiva, no sectària ni excloent, podrem entendre el primer dels nostres clàssics moderns, que no va deixar indiferent ningú quan, amb motiu de la seva “cruel baixada” però “feliç”, va quedar clar per sempre més que era i és el poeta del poble.